Alegria encomanadissa

En Dun sempre salta d'alegria abans de sortir de casa al matí. Sap que a fora hi trobarà companys, amics i amigues i potser es toparà amb algú que no vol veure ni en pintura. Això i el sol del matí que li besa el seu cos, tan llarg com és, i la flaire de l'herba verda que ha crescut amb les darreres pluges i sobretot la companyia del seu millor amic, a qui anima, dia rere dia a deixar les preocupacions i gaudir del moment present, de la passejada que els durà per carrers del barri que ell sap veure cada dia diferents. Fa uns dies m'hi vaig fixar i semblava que li agradava sobretot flairar les noves herbetes que havien crescut, i observar els vianants, alguns veïns del barri, i els mirava com si fos el primer dia que els veia, amb il.lusió. A mi aquest deler de bon matí cada dia em sorprenia i desitjava trobar el secret per sortir com ell de casa alegre i somrient. Vaig adonar-me que un dels secrets era estar content per la vida, pel simple fet d'estar viu, de caminar, observar, escoltar , veure, mirar, sentir un munt de coses agradables que hom no hi donava cada dia la importància que es mereixen. Sabeu que davant de la porta de casa hi ha un roser amb cinc roses grogues que enamoren, no tothom pot gaudir d'aquesta bellesa obrint la porta de casa i sortint al carrer. En Dun ho sap i malgrat que només té onze anys sap el que és compartir coses veritables i entendre el seu món és copsar tot una altra manera de veure la realitat que ens envolta, feta de petits aspectes qüotidians que jorn rere jorn formen el nostre present. Ell no sap que algun dia es morirà, que deixarà d'existir, d'ésser, i si ho sap no hi pensa i viu cada detall de la vida, falaguer com és amb els companys i companyes que es va trobant pel carrer, perquè la mort no li fa por, car viu amb intensitat les petites vivències i morts de cada dia. Sé que no demana gaire més, saltar, parlar , compartir, així és el Dun, negre com el carbó, té un nom africà.