ALEGRIA, ALEGRIA, ÉS FESTA MAJOR!

Alegria, és Festa Major! Alegria, encetem la bota del racó ...... Tiruliruliruli, Tuliruliruló. Avui és Festa Major.!

L’envelat estava ple de gom a gom. Com cada any, tot el poble assistia al sopar de Festa Major, acompanyat per una orquestra que escalfava l’ambient per al ball que seguiria l'àpat.

Apartà la lona de l’entrada i va treure-hi el cap. Allí hi era tothom. No hi faltava ningú: alcalde, regidors, capellà, aguatzil, botiguers, pagesos, joves i vells, infants i grans, casats i vidus..., tot el poble en ple era allí, assegut a taula relaxat i feliç.

Recorregué amb la mirada airada tot el recinte i mentre ho feia s’anava recordant de cadascun dels greuges, reals o imaginaris, dels quals havia estat la víctima innocent. Allí, un cop l’any, els seus botxins estaven tots aplegats sota el mateix sostre, celebrant el dia del patró del poble.

Inspirà fort i mentre treia l’aire va irrompre dins la sala per l’únic accés. Els primers espetecs van sonar solitaris. No per gaire temps: de seguida s’aixecà una cridòria d’entre els assistents, eixordadora i histèrica, barrejada amb soroll de corredisses, de taules i cadires caigudes, de llums petats i sobretot d’intents desesperats de fugir de la mort imminent.

Anà avançant, amb pas ferm, canviat rítmicament els carregadors buits mentre llançava granades, que no feien més que augmentar l’olor de pòlvora, la fosca creixent i la sorollada menguant en un lloc abans ple de vida i animació.

I a cada pas li resonava dins del cap la coral del final de la cinquena simfonia, i com més el terrabastall inicial anava essent reemplaçat per un silenci sepulcral, més un nou sentiment, desconegut per un desgraciat i marginat com ell, li anava omplint el cor. Feliç i satisfet per haver trobat finalment un sentit a la seva vida, s’engegà un tret a la templa. El silenci llavors va ser complet i total. Quan hores més tard el van identificar, entre les restes del seu cap destrossat encara es podia endevinar el seu primer i últim somriure d’alegria.