Alegre de mena

En Josep és alegre, una qualitat difícil de trobar avui en dia en què a un ritme de vida insultant s’ha d’afegir una crisi econòmica encara més insultant. Però tot això al Pep, com li diuen els amics, que són realment molts, no li afecta gaire perquè ell és alegre de mena.
En qualsevol reunió acaba sent el centre d’atenció, i no pas perquè ell ho busqui sinó perquè desprèn naturalitat, és espontani i molt obert, gesticula molt; i, sobre tot riu, riu tant i tan fort que el seu riure s’escampa. Si a tot això li sumes que és una persona sana i sempre disposada a ajudar, ja tens tres bones qualitats en una sola persona; encara més difícil de trobar, oi ?.
Em direu “ aquest deu tenir una vida molt fàcil i així qualsevol és alegre…”. Doncs, si penseu això, en aquest cas, patineu ! En Pep és fill d’una família humil que ha treballat tota la vida, ell es va muntar el seu propi negoci i les passa magres, com la majoria de nosaltres avui en dia. És pare de dos fills, fa uns mesos que s’ha separat i , com és normal, això ha estat un trasbals per tota la família… Ell, com qualsevol persona, ha hagut d’enterrar sers estimats i, sensible i patidor com és, sap plorar en la soledat. Però tot això ho assumeix com a part de la vida i és capaç de seguir repartint alegria pel món, doncs en Pep és alegre de mena i es fa estimar perquè dóna gust estar al seu costat.
Jo sempre he pensat que aquesta tipus de persones ja neixen així, que és un do, però també crec que és una actitud davant la vida i que valdria la pena cultivar-la entre tots. Sóc conscient que és bastant utòpic pensar això, especialment en una societat en la qual l’alegria gairebé està desterrada a comptades ocasions i fins i tot la persona alegre és considerada, en certa manera, dèbil i és presa fàcil en un món de caçadors.
En fi, deixant-nos d’utopies o no, em sento privilegiat de saber que en Pep i jo som amics, dels de tota la vida, dels de debò.