Alè en el vent

La casa, als matins enteranyinats que abunden en aquell sector de l’illa, quan no el bat el vent atlàntic, es dreçava com una confusa baluerna blanca, com un enorme animal marí que s’hagués endinsat per les terres pantanoses i hagués exhalat el seu últim sospir en l’inútil intent de tornar a la mare terra. La veranda porticada que emparava l’àmplia façana que mirava al sud semblava llavors la boca oberta del monstre encarcarada en el moment de morir. A l’altra banda, la casa es vencia sobre si mateixa, com si el terreny inestable dels aiguamolls que avançaven irresistibles a l’embat de l’oceà succionés el cadàver en putrefacció de la bèstia. Feia molt que el vell que hi habitava havia hagut d’abandonar tota aquella part de la casa, on abans havien estat les alcoves principals al pis superior i la cuina i la biblioteca a la planta baixa. La cuina havia estat instal•lada ara adossada a la veranda, com un nyap sense ventilació ni aigua corrent, i mobles, estris, llibres i una multitud informe del que abans havien estat equipament de cambres perfectament ordenades, distingides si no ben bé luxoses, ara s’amuntegaven en un batibull caòtic i polsegós entre l’antic rebost, el garatge també mig enrunat que formava un lateral de la casa, i parts del menjador, o fins i tot a la veranda que comunicava amb la sala del menjador a través d’unes grans vidrieres que antany havien estat ben protegides per uns finestrons immaculadament blancs que avui a penes podien obrir-se, en uns casos, o tancar-se en altres.

El vell sortia al matí, traspassava les portes vidrieres i feia grinyolar les rodes de la cadira sobre l’empostissat corcat que cedia perillosament al pes de l’home i la cadira, aquell modern centaure, com l’havia anomenat un dia la Lena Graves, aquella noia de mirada entremaliada que un dia havia estat allí, en els moments de la revolució, ella mateixa un cicló revolucionari, i que s’havia fet fonedissa, pel camí envaït per les herbes on ara ell cada matí, emergint de les aigües tèrboles del seu insomni, sotjava entre la boirina de l’estació humida i la calitja de la seca. Aleshores s’acarava a l’est, per on el sol començava a dissipar la broma, aquell vapor dens i feréstec que desprenia l’olor fètida de la corrupció i de la fertilitat a l’ensems, elevant-se del llot enganyosament quiet dels pantans. De vegades cantava, allò que en Louis descrivia com una salmòdia bíblica, solament que una salmòdia laica, descreguda i potser desesperada. En Louis hi anava cada cop menys. Alguns matins iniciava l’esforç d’apropar-s’hi, pujava a la vella furgoneta i feia tota la cerimònia, com un actor vell i cansat de repetir-se però incapaç d’abandonar l’escena dels seus vells èxits. Aleshores feia entrar la clau al contacte, i comprovava que el soroll ominós del motor, una vegada més, l’obligaria a postergar la visita, un cop hagués repassat cada una de les peces motor i després recorregut mitja ciutat buscant de bades algun recanvi o alguna cosa per inversemblant que fos que li permetés arrencar aquell maleït munt de ferralla. Aleshores s’atansava a ca la Sainte i perdien un bon matí planificant l’excursió, i dos o tres dies després ella passava a buscar-lo amb el seu desballestat Chevy, no gaire més sencer que la seva furgoneta, i feien el camí fins als aiguamolls. I mentre ella feia una aproximada paròdia de neteja i endreçament en aquell cau infecte on en Wyatt s’esllanguia, ell la feia petar a la veranda, xuclant la llimonada amb menta que el vell creia que li abellia, i sempre resultava, per un misteriós procés que el Louis feia anys que havia renunciat a comprendre, que en Wyatt sabia perfectament per endavant el que ell tenia per contar-li de les novetats de la ciutat.

El vell cantava, i si en Louis hagués tingut bona oïda i hagués estat allí, l’hauria també sentit com, cada matí sense falta, saludava la Misery, com si ella el pogués escoltar.

Bon dia, Misery... Com ha anat avui? Ha,ha,ha... Vell xaruc, dius, oi? Que em parles a mi? A mi! Sí, sóc un vell xaruc. Tinc més anys dels que mai creia que em serien concedits, la barba assaonada, la pell clivellada i dura. I l’esguard fred i mansoi. Oh, canto algun matí, dic alguna cançó, entono salmòdies planyívoles i enyoroses, però els meus dits han oblidat el contacte de les cordes i la veu se m’ha tornat agredolça. He perdut la rialla d’altre temps, aquell temps nostre, Misery. Això sí, em moc, com si fos addicte a la llum, a l'escalfor del sol, de la terra. Veig el mar que miralleja al migdia, o les llunyanes drassanes, les estoiques siluetes dels vaixells en desguàs. Corrent sense bellugar-me, presoner de les meves cames esclafades...

Però després de tot, potser en Wyatt ja no esperava, tret del fantasma de la Misery, a la qual havia vist morir entre el brogit i l’esclat de les bombes abans que ell mateix caigués del segon pis que ocupava el centre de la premsa estrangera. Esperar-la volia dir aspirar a la fi d’aquell dolor que tenia clavat des d’aquell dia, volia dir deixar d’esperar.
Potser per això li havia resultat tan fàcil de pair el que li havia contestat la Lena en la seva imprevista visita de feia uns mesos, quan ell li va demanar si es quedaria allí, amb ell. “Tu t’has trencat les cames, no jo”.
Allò havia estat el setembre. L’estació de les pluges es precipitava mansa, càlida, suau. No semblava possible que fes uns pocs anys que aquell aire ara tan tranquil i aromàtic hagués estat saturat de l’olor de la pólvora i el brogit dels canons. El vent bufava d’orient i potser era aquell oratge humit el que la duia a ella, i no hi havia boira i era un migdia radiant i lluminós, i ella va baixar d’un petit cotxe de lloguer i de lluny, més enllà del pati inundat de males herbes on no havia arriscat a entrar el cotxe com ho feia la Sainte amb la seva furgoneta, en Wyatt la va reconèixer com si fos només ahir que ella havia girat esquena a tot allò i havia partit creuant oceans de temps.
I tanmateix, ella es veia diferent. Ell l’havia vista canviar tants cops! Com una nimfa dins el seu capoll de seda, aquella erugueta preciosa que havia arribat del continent, armada amb la seva beneïda i descarada innocència, havia anat transformant-se en aquella espurna que el duia –ella a ell i no pas a l’inrevés- a cada racó de l’illa, ensumant per cada cofurna i cada palau, amb aquell afany viu i vívid de conèixer, de saber, de comprendre.I de comunicar. No és que hagués après a prendre partit,sinó que va saber per què havia pres partit ja d’antuvi. No era una periodista en l’exacte sentit de la paraula, i no perquè fos d’aquells paios que van venir del continent quan els primers dies d’insurrecció i van anar desapareixent a mesura que el govern provisional anava apaivagant la revolta i tot s’estancava en un batibull incomprensible de negociacions, pactes, aliances, petites traïcions, conspiracions menors... tot allò que avorria tant als lectors del continent. No, ella en realitat era una enviada d’una revista sense anomenada, alguna mena de producte no comercial i romàntic de l’Est, suficient en tot cas per proveir-la d’un carnet de Premsa i la vaga referència d’una mena de director boig pels seus ossos, com ella mateixa solia dir a qui tenia l’esma de preguntar-li. Després va venir el decisiu cop de Macaulay i Rioyo, la revolució que va cridar de nou l’atenció del món. Però la Lena ja no va haver de tornar per ficar-hi el nas, senzillament perquè ja hi era, perquè mai no se n’havia anat.
El vell se’n recordava dels dies i les nits amb el cos de la Lena, aquell cos inquiet que era l’extensió de la seva ment indagatòria, la d’algú que potser no sabia encara què buscava, però que sabia que calia buscar. La Lena va ser la seva amant, però també ho va ser de Macaulay. Se’n recordava, el vell Wyatt, que en Mac un cop havia dit d’ella que lluïa com una llàntia, que desprenia una lluïssor que la feia irresistiblement bonica.
Ara la tenia al davant, amb un lleuger peu movent-se inquiet al primer corcat esglaó que duia a la veranda des d’on ell la veia, una mica més baixa només, amb el cap lleument decantat cap a ell i el sol espetegant de biaix als seus ulls ametllats. Va poder comprovar que tampoc ella era immune al vell Cronos que anava esmolant la seva dalla. No és que no fos bonica. Potser fins i tot ho era més. El dolor de vegades fa madurar les persones tot d’una, i ella havia madurat en els escassos dos anys de seguir el procés revolucionari, però està dit que ensenya més la derrota que la victòria. O potser això és una falsedat, però el cert és que ella tenia una profunditat estranya en la mirada.
-De manera que has tornat –va fer ell.
I ella va pujar un altre esglaó i es va vinclar lleument al davant, amb el peu que abans tocava l’escaleta enlairant-se suaument en l’aire del porxo, i li va fregar la galta amb els seus llavis, i en Wyatt va saber que el seu perfum era el mateix que el dels anys anteriors, perquè era el seu, la seva flaire que tres o quatre continents no podien esbarriar del seu cos.
-Sí, he tornat –va dir ella, i ara ell va saber que allò sí havia canviat, que la flaire es conserva intacta però la veu ha acumulat les capes de les agressions del temps i de la bogeria dels homes.
-Has tombat gaire?
-I és clar.
-Has vist el Mac?
-A ell, i a uns quants més.
-Una bona colònia d’exiliats, allà al continent, deuen haver format.
-Sí –va replicar la Lena, duent-se les mans al malucs breus que delataven que no havien superat cap part-. Tot de gent que va fugir o que senzillament es va mantenir al marge.
-No és el teu cas.
-No? Jo crec que vaig fugir.
-No, Lena.
-O em vaig mantenir al marge, perquè ell, Mac, o en Rioyo, van haver de fugir per salvar-se però jo vaig poder quedar-me, i en canvi vaig marxar.
-No hi tenies res a fer, aquí –va fer ell, mentre li amanyagava els cabells fins i deixats anar.
Ella va seure al terra, a prop de la roda de la cadira, acostant el cap a la mà d’ell.
-I, digue’m, Wyatt, hi tenia alguna cosa a fer per l’ample món?
-Fuges d’ell, doncs, d’en Mac?
Ella no va contestar, va apartar el cap i va bracejar nerviosament per fer aparèixer un cigarret i un encenedor, i només va parlar després de fer una primera calada.
-No ho sé. No vaig fugir, senzillament no va funcionar.
-Has vingut perquè et sents culpable, doncs?
-Wyatt, he vingut per demanar-te perdó.
-Perdó?
-Per com et vaig deixar abandonat aquí. Sí, tens raó... suposo que era el sentiment de culpa que m’ha dut lluny d’aquí, o la covardia d’enfrontar-me als que en definitiva vau acabar sent les víctimes d’aquella bogeria.
-Estàs parlant de la Misery?
-De la Misery i de tu, de tots el que els va enxampar al mig el foc creuat entre uns i altres.
Wyatt va tornar a veure aquella tarda, el carrer brut, esquitxat de fum, eixordat pel brogit de les bombes. Ell era allí, al centre de premsa estrangera, amb un corresponsal espanyol, el Xabier Etxarri. Miraven de localitzar la Lena, de la qual no sabien res des que els militars havien proclamat el toc de queda, a punta d’alba. Aleshores van sentir arribar els tancs dels insurrectes i van sortir a la terrassa. Tot era inversemblantment lent i silenciós, els blindats avançaven per l'avinguda, i van estar observant-los, l'Etxarri i ell. Hi havia almenys mitja dotzena de tancs, i les cadenes gegantines passaven per sobre dels cadàvers i els ferits com si aixafessin fulles seques. No se sentia soroll, i curiosament ell no sentia cap por. Aleshores el Xabier Etxarri va cridar alguna cosa, o simplement va fer un gest amb la mà. La Misery era allí, just al davant del primer blindat, quieta i fràgil, tibada i amb els braços aixecats ben amunt, les mans obertes amb els palmells com a dues diminutes banderes blanques. Va veure com obria els llavis, deia alguna cosa, i de sobte el Xabier li va tibar del braç, i ell es va resistir, va tenir temps encara de veure el llarg canó del segon tanc girant cap a ells dos amb la mateixa lentitud infinita amb què tot estava succeint, i va poder veure la fogonada de la seva boca sinistra, i de cop tot era soroll i flames, ell queia enmig de tot el món que s'ensorrava al seu voltant, i també va veure el Xabier Etxarri caient, o només el seu cap, ara juraria que només el cap d'ell caient al seu costat, però només pensava en la Misery, i no podia veure-la, fins que va sentir les cames xocant contra el sòl, un terra que no podia reconèixer, amb un so esgarrifós que l'esquinçava abans que el mateix dolor arribés com una agulla candent. Va veure el carrer, l'avinguda plena de sol i de foc, i el blindat entre columnes de fum avançant i avançant. Era com una ombra escopint flamarades, sense la Misery ja allí, sense ella, el món ja sense ella per sempre.

Ell li va tornar a preguntar per Macaulay, però ella va ser molt eixuta i evasiva una altra vegada. No ho havia estat abans, als dies de la revolució, mai no ho havia estat. Però potser allò era una part del canvi. No ho va saber, no hi va parar prou. Ja no tenia aquell aire belluguí, però es va bellugar de totes maneres, lluny d’ell. Li va preguntar si encara trempava, i ell va dir que no podia ni controlar-se els pixats, però que se’n sortia, havia après a canviar-se ell sol els bolquers. Però ell no va necessitar defensar-se de la compassió d’ella, perquè potser ella havia vist ja massa per sentir compassió per algú que es cagava a sobre.
Com havia arribat, un dia va aparèixer a la veranda, amb la motxilla llardosa penjant de l’esquena.
-Per què no et quedes amb mi? –va dir ell.
Ella va negar, movent bruscament el cap, li va mostrar sense ser-ne conscient la part de l’anatomia que més l’havia seduït, aquella part del clatell i l’inici del muscle que sempre havia estimat en les dones. Va ser aleshores, creia recordar Wyatt, que li va dir allò que era ell qui tenia les cames inútils, no pas ella.
Però després va mirar cap a l’oest, cap a la ratlla de mar a penes visible, esvaïda entre la calitja, i va tornar a seure a l’escala, com el dia que va arribar.
-Perdona, Wyatt, sóc una bestiola cruel. Potser sempre l’he d’estar cagant, deu ser el meu destí –va contestar ella, després, clavant-li els ulls ametllats per darrera d’un rínxol rebel que s’apartava amb la mà.
-No la vas cagar, Lena. O ho vam fer entre tots. Vam construir alguna cosa, alguna cosa brillant, decent i neta. Si ens vam enterbolir i refredar, va ser després, quan alguna cosa ens traí, no en els nosaltres mateixos que érem aleshores, sinó en algun subjecte distant i estrany que no tenia res a veure amb una puresa i cordial innocència del cor que aleshores, com un miracle havíem aconseguit.
-Si tot allò es va ensorrar, doncs, no va ser culpa nostra?
-No de la nostra voluntat, sinó d’una fatal condició que, no és que ens neguéssim a preveure o a endevinar, sinó que ni tan sols teníem en compte, per la senzilla raó que vivíem en la provisionalitat, la urgència, l’anar construint dia a dia aquella pàtria on tots, sense excepció, hi havíem de caber. Què era al costat d’aquell vast projecte el simple fet de compartir una nit d’amor i de plaer, un batre d’onades sobre una platja deserta, un llençol tebi i uns amanyacs febrosos i condescendents? Res, o tot, una única pulsió on qualsevol cosa era oberta, simple, pura... Un instant de joia i de vertigen que no podia perdurar, perquè consumir-se en ell mateix era la seva essència: com una estrella que es col•lapsa i en un segon d’esplèndid i centellejant cataclisme esclata dintre d’ella mateixa i es redueix a un nimi i petit cos a penes visible. Però, vet-ho aquí, la seva llum enlluernadora s’aboca a l’espai , i potser això sigui al cap i a la fi l'eternitat.
-Tu ho has dit, Wyatt. Tot era el mateix. Una nit d'amor, totes les nits. Quina diferència hi havia? Però t'erres en una cosa: sí érem ingenus. No coneixíem la mesura de la força de l'enemic. I no sabíem que l'enemic estava entre nosaltres.
-Et refereixes a Rioyo? Ell podia ser un salvatge, però mai un traïdor.
-No, m'estic referint a tots nosaltres.
En Wyatt va mirar-la, va saber aleshores que ella sabia d’alguna manera que ell també havia transigit. Que continuava allí, atrapat a l’illa, cobrant el salari reduït que el govern li oferia, suposadament pel temps cotitzat com a periodista, però que tothom sabia que era una almoina del generós esperit del seu patró, l’amo del diari que va saber criticar sempre el govern anterior, fos el qui fos, que havia caigut.
Segurament no va ser l’última cosa que va dir-li, però de totes maneres així la recordava Wyatt, allunyant-se apenada, trista, però dreta i invulnerable en realitat, carregada amb un pes de l’experiència. Un cop havia dit que l’experiència només és pols a les sabates, en una de les múltiples discussions que havia tingut amb la Misery. Ara s’assemblava a ella, en el fons. Duia la seva llàntia, no com un far, sinó com un focus. Buscava, no cridava. La Misery havia dit:
-Algú ho ha dit: tot i que només resplendeix la part superior de la metxa, diem que tota la llàntia és encesa.
I la Lena li havia replicat:
-Aquesta és una imatge falsa. La metxa es consumeix i el poble no, el poble és estable i perdurarà.
Potser simplement havia tornat per comprovar què hi havia d’estable, després de tot. I Wyatt es preguntava si d’alguna manera no n’havia sortit absolutament derrotada, quina part d’ella havia estat consumida ella també pel mateix foc que els havia anorreat a tots, i quina pervivia i quina hauria perviscut al llarg dels anys, de bat a bat de l’ample món.


No tots havien mort. Eren lluny, ben cert, més lluny potser que la Misery a la qual veia en el somieig de cada matí, rescatada de l’oblit per la memòria o inventada pel somni. Amb els anys, aquells anys de plom que anaven passant i enfonsant els fonaments de la casa en el pantà insaciable, ja no podia estar segur de què havia estat real i què una pura fantasia. Havia escrit, durant mesos, primer a l’habitació de dalt, en acabat a la sala menjador, amb la vella Remington que havia disposat sobre la tauleta que el Louis li va col•locar entre les piles de documents i llibrots i dossiers que anava traslladant de la biblioteca a mesura que aquesta s’enrunava . Havia escrit tot el que recordava, els detalls i els fets dels escassos dos anys en què una colla de nois i de noies i d’homes i de dones van bastir una revolució generosa i jove en aquell racó de món. El govern li pagava perquè no escrigués, perquè oblidés potser. Però ell escrivia, amb el paper que feia olor a florit i cada cop amb menys tinta, fins que la cinta es va quedar seca del tot i no va poder trobar recanvi en tota l’illa. Aleshores va escriure a mà, amb una lenta i calculada cal•ligrafia, com si volgués imitar els els caràcters regulars i impertorbables de la màquina d’escriure. Després el Louis li va dur el que ell en deia un ordinador, un vell Armstrad que escrivia sobre disquets quadrats. Però ell va preferir continuar fent-ho a mà.
Després va desar el manuscrit. Era en algun lloc, entre aquell batibull de papers i objectes que queien com la pluja estacional en aquella banda de la sala. Sabia que era impublicable a l’illa, que les fures de la policia militar podien entrar un dia i requisar-ho tot. Tant se li’n donava. Ell se’n recordava. Se’n recordava perfectament, i sabia que podia dir-ho a tots els que ara eren massa lluny per poder-ho reviure, o que eren massa joves o no havien nascut quan tot allò va passar.
Se’n recordava del que un cop havia dit la Misery, en una d’aquelles interminables discussions amb en Macaulay, la Lena i tots els altres:
-El que som no és sinó el que hem estat. El present no significa res sinó el breu i mínim pont estès entre tot el que duem endarrere i ens marca i ens condiciona, i l’esdevenidor en el qual ens projectem. Ser ara no és sinó escollir entre actuar en el futur, i escollir és triar guiats no solament per la percepció sensorial, sinó pel cúmul d’experiències que ens componen com a individus actors. Vull dir que no podem renunciar al que hem estat, el que ens mena i orienta, el que ens dóna els sentits i els significats i les possibilitats de fer-nos el nostre camí futur.
- Dimoni, el passat no és més que pols a les sabates! –va replicar la Lena.
- La Història no pots esborrar-la –va intervenir el Macaulay- té raó la Misery , però ja que podem aprendre, no tenim per què creure que és irreversible, que no podem desviar-nos-en.
- És així mateix –va admetre la Misery- , però, no obstant, més enllà no tenim més que somnis, il•lusions, projectes i idees. L’únic real és el que som ara, és a dir, torno a aclarir, el que hem estat. Aquesta és l’única realitat, i modificar-la voldrà dir canviar un estat de coses que semblava inevitable, que semblava lògic, que sembla ineluctable. Però per fer això cal, de primer, comprendre quin és l’estat de coses existent, i què suposaria la seva permanència, i què vol dir negar aquesta permanència. Quan les coses arriben en aquest punt crític en què l’home s’encara a si mateix i fita la Història i l’observa convençut de la seva voluntat d'alterar-la, aleshores és el moment de comprendre, és el temps somiat per a comprendre. Però sovint esdevé que ningú no vol comprendre.
- De vegades cal actuar abans de comprendre-ho to, Misery –va replicar el Macaulay-. Si no, és la Història la que se t'emporta pel davant. Cal treballar i, encara que els resultats no siguin gaire efectius, almenys has d'aconseguir que es visualitzi que estàs treballant. Només així podrà escampar-se el foc de la metxa.
I la Lena:
-Jo, d'això de meditar tant, en dic conformisme. Quants pobles porten arrossegant la seva terrible misèria durant segles i segles en nom d'una suposada realització interior, o com carai vulguis dir-li? Accepta el que ets: doncs bé, no et moguis, ja que ho has acceptat.
- He parlat de comprendre. No pas d'acceptar –va concloure la Misery.

Sí, Misery, he pogut escriure de tot allò que va quedar dit i de tot el que va ser fet, i en acabat desfet. Però no sé si he pogut comprendre, si he estat capaç d’entrar a dins del cor de cada un de nosaltres, del meu el primer. Per aclarir què vam pensar, què vam entendre, quins eren els motius de cadascú per obrar com ho va fer. Tampoc en sé res, dels teus motius, Misery, llevat que l'odi no hi podia tenir res a veure, ni l'odi ni la rancúnia ni cap esperit de revenja. I era ben clar que en Mac i tu, i després de tot molts de nosaltres, inclòs el Rioyo i la gent com ell, aquella gent que semblava feta d'una pasta diferent i en tot cas d'una sola peça, tots plegats crèiem que el món es podia canviar i que el canvi el faríem nosaltres i que a sobre tot resultaria meravellós. Si més no, que ho veuríem, veuríem allò. Però potser tu sabies que les coses sí canvien, però mai com creiem que poden canviar. Sabies que tot passaria, com una tempesta, com un huracà, i dins d'ell el nostre alè s'hi aniria també. I tot i que no perduraria, certament, d'alguna manera, amb les restes de l'huracà, hi seria, aquell alè, aquella vaga i subtil fragància dissipada entre la pols de l’experiència, la pols lleugera de la Història.