Cercador
AL RACÓ DE L'HORT
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
A la falda de la Racles es va posar dret, en Mocles. La Juda se'ls va acostar, llanuda, pacífica, barrejada de blanc i negre. Al menut que aviat faria l'any va dibuixar-se-li un somriure instantani, espontani, i i va dir:
-Mima. Mima mom- que significava 'estimo, estimo molt'.
El rostre amb senyals d'esgotament de la mare també mostrà un somrís que la il·luminà.
-T'estimo.
-Mimo!-repetí el fillet. Era una de les primeres paraules que pronunciava, aquells dies.
La cabra, que campava lliure per un prat a tocar, en veure'ls se'ls havia tornat a apropar amb tota vulnerabilitat i innocència, amorosa. Només quedava ella, del ramat. Aquell petit l'havia assenyalada un dia, ella s'hi havia apropat oblidant la gustosa herba tendra que estava consumint amb les companyes. En Mocles era a coll de la Racles. El bebè emetia sons indesxifrables -que l'animal va entendre- i li regalimaven babaies. La criatureta, aleshores, li havia passat les manetes pel cap i pel llom, encisat pel tacte. No volia marxar. Sonà el cloquer del poble, hora de dinar per als de la masia.
-Anem, Mocles.
L'infant plorà en allunyar-se d'aquell ser afable amb qui acabava de retrobar un vincle màgic i remot.
Llavors vingué un temps fuetejador metereològicament, socialment, anímicament. Va durar unes setmanes que serien rememorades com si haguessin estat anys espessos atapeïts de por, dolor, angoixa i tribulacions. Per acabar-ho d'adobar, s'hi sumà una malaltia duríssima, indeturable, que, àvida, col·leccionava existències.
També en aquell indret del camp un silenci diferent al de la calma natural d'antany planava en l'atmosfera. La Racles s'aferrava al nen petit, s'hi entregava sense voler mirar al voltant ni els voltants. Una feblesa l'anava rosegant, l'afligia, els vestits començaren a ballar-li sense cap música, el cos pidolava un son distint al de cada dia.
Va trobar un racó d'hort on evadir-se. Hi havia una cadira que algú que ja no hi era no havia pogut desar i uns testos de canonges en extrema floració. Darrera i en un costat, un mur irregular i de pedra amb una heura enfilant-s'hi, frescor. Davant, a pocs pams, una paret vegetal de tomaqueres resistents en ufana, regades pel sol, el caliu. En Mocles s'estirava per palpar els fruits llustrosos i flairosos. A la mare li costava cada vegada més d'aguantar-lo, ell que guanyava i ella que perdia. Quan el flaqueig s'obstinava en dominar-la, llavors, quan feia figa grossa, apareixia la Juda, tota ajuda. Els seus passos de tres potes fermes i una que l'arrossegava, inútil. Apareixia, treia el cap entre les canyes atapeïdes del verd de les herbàcies, i feia 'bèèèèèè', un bè salvador.
-Ets un miracle, Juda!
Li asseia en Mocles al damunt. El nen s'agafava al coll de la cabra. Mai va caure. L'animal el passejava per aquella mena de reducte sa dins la decadència. Passejava el nen que mai podria caminar mentre la seva mare s'anava apagant.
-Mima. Mima mom- que significava 'estimo, estimo molt'.
El rostre amb senyals d'esgotament de la mare també mostrà un somrís que la il·luminà.
-T'estimo.
-Mimo!-repetí el fillet. Era una de les primeres paraules que pronunciava, aquells dies.
La cabra, que campava lliure per un prat a tocar, en veure'ls se'ls havia tornat a apropar amb tota vulnerabilitat i innocència, amorosa. Només quedava ella, del ramat. Aquell petit l'havia assenyalada un dia, ella s'hi havia apropat oblidant la gustosa herba tendra que estava consumint amb les companyes. En Mocles era a coll de la Racles. El bebè emetia sons indesxifrables -que l'animal va entendre- i li regalimaven babaies. La criatureta, aleshores, li havia passat les manetes pel cap i pel llom, encisat pel tacte. No volia marxar. Sonà el cloquer del poble, hora de dinar per als de la masia.
-Anem, Mocles.
L'infant plorà en allunyar-se d'aquell ser afable amb qui acabava de retrobar un vincle màgic i remot.
Llavors vingué un temps fuetejador metereològicament, socialment, anímicament. Va durar unes setmanes que serien rememorades com si haguessin estat anys espessos atapeïts de por, dolor, angoixa i tribulacions. Per acabar-ho d'adobar, s'hi sumà una malaltia duríssima, indeturable, que, àvida, col·leccionava existències.
També en aquell indret del camp un silenci diferent al de la calma natural d'antany planava en l'atmosfera. La Racles s'aferrava al nen petit, s'hi entregava sense voler mirar al voltant ni els voltants. Una feblesa l'anava rosegant, l'afligia, els vestits començaren a ballar-li sense cap música, el cos pidolava un son distint al de cada dia.
Va trobar un racó d'hort on evadir-se. Hi havia una cadira que algú que ja no hi era no havia pogut desar i uns testos de canonges en extrema floració. Darrera i en un costat, un mur irregular i de pedra amb una heura enfilant-s'hi, frescor. Davant, a pocs pams, una paret vegetal de tomaqueres resistents en ufana, regades pel sol, el caliu. En Mocles s'estirava per palpar els fruits llustrosos i flairosos. A la mare li costava cada vegada més d'aguantar-lo, ell que guanyava i ella que perdia. Quan el flaqueig s'obstinava en dominar-la, llavors, quan feia figa grossa, apareixia la Juda, tota ajuda. Els seus passos de tres potes fermes i una que l'arrossegava, inútil. Apareixia, treia el cap entre les canyes atapeïdes del verd de les herbàcies, i feia 'bèèèèèè', un bè salvador.
-Ets un miracle, Juda!
Li asseia en Mocles al damunt. El nen s'agafava al coll de la cabra. Mai va caure. L'animal el passejava per aquella mena de reducte sa dins la decadència. Passejava el nen que mai podria caminar mentre la seva mare s'anava apagant.
Comentaris
-
Quin trio![Ofensiu]Montseblanc | 20-02-2018
Ostres, Mena, què dramàtic t’ha sortit aquest relat. A mi, la veritat, és que la pintura m’inspirava pau, escalfor, alegria de viure. Però està clar que hi pot haver infinites interpretacions. I si es tracta de trenar una història, molt bé podria haver anat com la teva. El final primer m’ha fet somriure, en imaginar el nen agafat a sobre la cabra, però les següents paraules m’han convertit el somriure en una ganyota de tristesa.
La Juda arrossegant una pota, la mare morint-se, el Mocles que mai podrà caminar... Nena... Sort que el moment que ha plasmat el pintor és migdia i pau, joia de viure l’instant.
Gràcies per la dedicatòria i per aquest trosset de vida, qui sap si real...
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435735 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com