Al punt

Un relat de: Mena Guiga
El riu baixava d'ample i la pluja no parava de picar amb força. La Marta i la Lídia, amarades, amb l'aigua glaçada que sentien com si els arribés fins a la medul·la, tremolaven. Estaven a punt d'assolir el pont...



Com és que la tieta Assumpta les havia arriat cap a l'escola amb aquell cel amenaçador? La seva mare les hauria fet quedar a casa amb el pijama posat, els hauria explicat un conte a la vora del foc i els hauria preparat sopes calentones mentre elles jugaven amb nines de paper.

Els núvols a punt d'esberlar-se i i les dues nenes cap a escola soles perquè 'no s'hi pot faltar, no sigueu toves i fleumes!' i rialla de tancament.
Un tros de pa sec amb ben poca xocolata i adéu maques.

La tempesta havia esclatat ben aviat . Trons pregonament bramulaires. Llampecs fuetejaires i terriblement propers. Travessaven el bosc. El vent sacsejava la vulnerable tranquil·litat i la natura esdevenia més salvatge, perillosa. La Marta, la petita, va sentir uns sons sinistres i es va posar a plorar. La Lídia va voler distreure-la cantant.

Mal fet. Va ser encara més sentida. Van ser encara més volgudes.

L'instint de supervivència, sempre a l'aguait, les va fer córrer. Sí, eren perseguides. Cortina espessa d'aigua. La visibilitat nul·la. Fer el camí per inèrcia. No permetre's ensompegar.
Ni deixar de fugir.
Arribar al pont.
L'escola a l'altra banda.

Qui, què les esgarrapava? No hi havia romagueres!
Qui, què les estirava cap a un costat, cap a un altre?
Qui, què les intentava alçar, provava d'enfonsar-les en el fang?

Unes presències, unes estrebades, una insistència.

Però van poder travessar la construcció sobre el riu que es desbordava.
Com si fos una garantia de seguretat. Cruixien els taulons de fusta gastada, tot trontollava.
I, no obstant, la Marta i la Lídia, sense ni saber com, van assolir l'altra riba.

A l'escola unitària no hi havia ni una ànima llevat del mestre. Les va fer posar-se davant l'estufa catalítica i els va proporcionar unes flassades per tapar-se alhora que amb un llenguatge ampul·lós explicava alguna cosa que les nenes no entenien. Rebentades, els ulls se'ls tancaven i es van adormir.

Amb sort no es despertarien.

La tieta Assumpta i el mestre així ho esperaven mentre obrien la porta als companys i companyes amb qui degustarien carn tendra molla que ha patit angoixa i cors acabats d'accelerar, el seu àpat preferit i que havien ajudat a tenir a punt, depredadors fins com eren.


Comentaris

  • Poooooooor !!!![Ofensiu]
    Annalls | 28-01-2013

    Quina imaginació ñes desbordada, per tots les deus de l'antiga gracia...Canibalisme cru......!!!! Mama tinc poooooorr.....
    Escolta et sobra taaaaaanta energia....ja t'ho has fet mirar això? podries donar llum a tota cataluña em sembla...Fer anar L'ave al doble de velocitat...
    Per cert la tanga a fet un escrit diferent ,mes relat...ves a veure'l...

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434525 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com