Al peu de l'escala del parc

Un relat de: Florenci Salesas i Pla

Al peu de l'escala del parc hi ha un home que plora, deprimit de viure en un món tan trist, mentre un altre home, extasiat per la bellesa del mateix món, li passa pel davant tot fent saltirons.

L'home que plora, en veure l'home content, sent una immensa pietat per l'ignorància dels ingenus.

L'home content s'adona de seguida que l'home que plora ha accelerat el ritme de la plorera perquè el bassal de llàgrimes ha crescut força, en un temps anormal. Quan es fixa en la seva mirada humida entén perquè plora i això l'ofèn. Sense deixar de somriure, agafa un roc (pes aproximat: 1'5 Kg) de damunt l'herba i, fent uns giravolts tan gràcils com si fos una ballarina clàssica, el llença pel cap de l'home que plora, deixant-li un trau molt lleig a la calba.

El desconsol del ploraner és, llavors, innaturable, però no prou com perquè l'atac no li reprimeixi la necessitat de revenja, sentiment que el fa sentir culpable. Llavors li venen, en conseqüència, més ganes de plorar. Arrenca una paperera i la precipita als morros de l'home content que, amb la cara del tot desfigurada, cau dins la font adornada amb escultures d'angelets.

L'home que plora troba que aquest espectacle és tan trist que les seves secrecions ploratives estan començant a convertir el seu entorn paisagístic en un autèntic fangar. Una família que havia decidit passar el diumenge d'excursió, amb bicicleta, pel parc, és xuclada en passar pel damunt el terreny plorat. Els seus crits ofegats es perden en les profunditats tel·lúriques. Un caminant, coneixedor del valor monetari del model de bicicleta que duia el pare, s'hi capbussa darrera, amb resultats incerts.

L'home content recobra la consciència en sentir la frescor de l'aigua i, tot i que el nas li penja i té els pòmuls ensorrats, encara somriu perquè pensa que no hi ha mal per bé no vingui. Com que no és d'aquells que es queden a un racó a veure-les venir, arrebassa un dels angelets de la resta del grup escultòric i el propulsa per l'atmòsfera amb una força important, anant a petar damunt el costellam de l'home que plora. L'ala dreta se li clava al cor i gairebé mor, si no fos que el seu és un model Kaspar Hausser Vaca.2, l'últim crit en cors artificials anti-xoc.

L'home que plora es treu l'angelet del pit i, cansat, decideix no continuar la baralla in crescendo, que començava a posar-se interessant per a una nombrosa multitut que s'havia aturat a veure com acabaria tot plegat. S'asseu de nou a l'escala i continua plorant, tot dient: "Ja us ho fareu".

L'home content es queda, de moment, un pel frustrat. Exhibint unes tombarelles de gimnasta olímpic, arriba fins on és l'home que plora i comença -primer amb amabilitat, després accelerant l'impetu- a bufetejar-lo, talment com si les seves mans fossin unes aspes de molí manxades per un cicló tropical.

El públic congregat es divideix entre els que aposten que la nova estratègia de l'home content no té futur -a favor seu cal dir que l'home que plora ara ho fa encara amb més força- i els que diuen que, amb aquest atac, al bufetejat li queden només tres ave maries.

D'una revolada, surt un espectador, a qui ningú havia abans cridat l'atenció, que-sota els efectes d'un moment de lucidesa- desinstala, per la força bruta, un fanal i, mentre invoca a Dèu, el dispara amb una envejable furia damunt dels dos homes. Aquests perden l'equilibri, cauen dins el bassal de llàgrimes i desapareixen absorbits per l'escorça terrestre.

Després d'un moment de silenci, comença a sortir gent que protesta perquè sense aquesta emocionant baralla el diumenge tornarà a ser tan avorrit com sempre. Els més ansiosos -molts dels que s'ho miraven- es capbussen dins el bassal perquè la curiositat de veure com acabarà tot alló els asfixia quan, el que de debó ho fa, és l'espessa fangada que els entra per tots els forats del cos, convertint-los en material de prospecció arqueològica d'un interés prou acceptable per als antropólegs del futur.

La resta, una vegada s'esvaeix el dubte de que l'espectacle, en efecte, ja s'ha acabat, fan una rotllana, s'agafen de les mans, canten "És l'hora dels adèus" i se'n van, cadascú a casa seva. Per quedar, no hi queda ni el típic personatge solitari que fa sempre la gracieta final.

La desaparició de dos personalitats tan importants per a la humanitat no fa cap gràcia i els diaris condemnen l'acció ofuscada de l'espectador del fanal, sense estalviar suats arguments sobre la violència creixent entre el públic que asisteix als espectacles esportius.

Dues setmanes més tard, la banda que hi ha a la glorieta -amb tots els músics esgotats i morts de gana i set- no sap com acabar la peça que tot aquest temps està encallada als acords que anuncien el final, repetint-se una i altra vegada, creant unes falses espectatives en un públic pacient, absolutament aliè a la baralla que s'estava produïnt a uns metres escasos, rera els gronxadors i els rododendres, entre l'herba i la terra, just al peu de l'escala del parc.


Comentaris

  • Ets el que no hi ha.[Ofensiu]
    allan | 30-04-2008 | Valoració: 10

    Apa com he rigut amb els angelets de la font i el terreny plorat. El teu humor elegant enganxa, maco. Et vaig llegint. Una abraçada
    a.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: