Al pati de l’escola

Moltes gràcies pel teu comentari.

Fa pocs dies que he viscut un moment màgic: el naixement del meu tercer net. Quan arriba un nen al món, no hi ha color!!!

He estat una mica fora d’òrbita amb tot plegat però em torno a incorporar i a seguir llegint relats encantadors com els que vaig trobant.

Una abraçada.

Gemma

El teu tendre poema m'ha fet recordar tots els ocellets que agafàvem, quan erem petits, del terra, perquè havien caigut d'algun niu. Fèiem com dius tu, el posavem en una capsa amb cotofluix, li donavem menjar com podíem i després ploravem la seva inevitable mort.
Ho has contat molt bé, amb paraules delicades i tendres i amb un esperit d'infant, que no hauríem de perdre mai a la vida.
M'ha agradat el teu poema. M'ha portat molts records.

a la petita però el pardal va marxar acotxat amb l'amor més pur que hi ha, que és el que neix de la innocència

gràcies de nou xunxi
un petonàs
joan

aquest poema tan sentit, el podria fer meu, perquè jo també he tingut molts ocellets- pardals sobretot com el teu- que, grotescos com tan bé anomenes, sense ploma i indefensos, no han sobreviscut, malgrat els esforços nostres. Els ocellets són molt delicats. M'agrada com ho has escrit, amb tanta tendresa. Una abraçada

a

amagaven un tresor...

Quin poema més tendre i més bonic! No t'havia descobert però et puc assegurar que no deixaré de llegir els teus poemes i relats, m'ha encantat.

Moltes gràcies pel teu comentari. Tens raó, que ens pot donar més joia en un moment donat si ens posem a cantar i a ballar, a riure, a recordar coses viscudes... és igual, l'edat no compta, no hi ha ni petits ni grans, el que hi ha d'haver és molta vida interior per poder-la expandir al nostre gust i sentir-nos les persones més plenes i felices del món.

Una abraçada i fins a la propera lectura.

Gemma

Dolça trobada a l'escola. I molt ben qualificat de tresor "que vol viure" i de tresor "que vol que visqui".
Les manetes fan la trobada i quelcom més. Molt bon Relat.

Quin poema tan encantador, Xunxi; és ple de tendresa.
La imatge d'aquest ocellet en mans d'un infant que el cuida i l'estima, m'ha fet tornar a la memòria molts moments de la meva infantesa en què també sentia el cor trencat quan alguna mascota deixava de respirar. Moltes felicitats per haver aconseguit que aquest sentiment esdevingués poema.

Pilar

Perquè piulava fluixet? Millor que agafi força que encara farà fred.
Que no se li trenqui el cor i que comenci a volar!
Em recorda la cançó del pica-soques, però de caire més trist.
Merci pels mots. Un somriure pel petit ocellet.

Poema colpidor, ple de vida petita. Una imatge de pardal ferit dins una capsa de sabates i un escuradents mullat de llet... i és que tot són imatges i fotografies que resten al cervell, després de tants anys! Tendre i llàgrima. Una forta abraçada.

aleix