Al pare

els pares

M'has fet recordar... bé... ja ho deus suposar.

Poca cosa a dir. Aquests moments que descrius en aquest poema, formen part de les vivències que mai no s'esborren. Ni de la ment ni del cor.

I tens tota la raó del món:

"Us tindrem sempre presents
doncs sempre ens fareu falta"

Petons,

LLIBRE

en el somriure seu, al llegir-te això des d'allí dalt?

Crec que en aquest món no hi ha res més fort que l'amor dels pares vers els seus fills, i és un bon exercici dia a dia, veure tot el que han fet ells per nosaltres, aprendre de la experiència i tot el que hem viscut, per ser capaços de transmetre tot això als nostres.

És bonic saber que després de tot, perdura el bo i millor de cadascú, i hi ha no hi ha rancúnies ni malsons...

Preciós

Una abraçada angie!
H.

de trobar-nos altre cop en algun lloc...
És preciós pels sentiments que manifesta i per la manera com ho dius. Tots ho hem sentit i és un consol pensar-hi, com a mínim viuen en nosaltres a cada instant.

... doncs sempre ens fareu falta. "

Perquè l'amor d'uns pares sempre perdura. Un escrit molt tendre dedicat a una d'aquelles persones que ens fan créixer al seu costat i que ens ensenyen a fer-nos grans.

Un bonic relat (per un moment no tan preciós...). De ben segur que segueix estant al teu costat. Segur que el sents a prop.

Que vagi molt bé!
Gemm@

tancat dins d'un sol poema. Et felicito per aquests versos però, sobretot, per no haver caigut en la temptació d'abocar el sentiment que els ha motivat de forma impulsiva, directa, a glops de plor.
No, tu has estructurat el dolor i l'has conformat de manera tal que tots, i especialment els que hem perdut pares i/o pares, ens el fem nostre (amb el teu permís) i deixem caure algunes llàgrimes en silenci i en la intimitat.

Felicitats novament, angie (i gràcies pel coment)
Només una coseta, i sento dir-t'ho perquè per a tu és un relat molt privat: la qüestió és els darrers dos versos. Sense ells el relat es prou rodó, molt més rodó, i esdevé un cant a la mort i a la vida, un cant universal, menys personal.
Fins i tot es trenca un rima que amb el darrer mot es tancava perfecta.
foster

com dol la mort del pare, oi?
l'únic consol és la calma... la pau... la serenitat... de saber que ell estarà tranquil.
és difícil escriure tota una vida en un poema, i més una vida que ja ha desaparegut,i que et resignes a creure que no tornarà...
has descrit molt bé aquesta calma que desitges al teu pare, jo també li desitjo calma al meu, i uns núvols plens de poesia... pq no s'avorreixi per les nits quan no tingui son

jo m'imagino que juga a amagar-se una estona, que descansa durant un temps, que s'adorm en el puny de déu, que l'estimació segueix igual, és com si hagués anat a treballar un temps en un lloc llunyà, es canvien els decorats, l'escenografia... però aquesta persona estimada segueix vivint si... no l'oblido en el meu cor...
una abraçada... especial!

Es obvi que heu escrit un poema de sentiments filials molt elevats.