Al parc

Com cada tarda, es dirigí a la zona del parc on estava l’estany. Era un costum adquirit al llarg dels anys. S’assegué en el banc de sempre a contemplar el pas del temps. En un moment determinat, l’abstracció va ser interrompuda per l’avanç lent d’una parella de cignes, fins arribar al refugi de les branques baixes dels salzes tristos, seguint el ritual que li dedicaven cada tarda. El camí obert a les aigües reflectí una figura bressolada pel moviment subtil del líquid element, que li captà l’atenció. El cor començà a bategar-li molt fort, sense saber-ne la causa, mentre contemplava aquell reflex inesperat a l’altra riba, que li va fer pensar en la figura mitològica d’una aloja.
Es va sentir impel•lit a aixecar-se i anar a trobar aquella imatge etèria, per tal de satisfer la curiositat que li havia despertat. Com més s’hi acostava, més se li accelerava el cor. En arribar on es trobava, va entendre-ho tot. Era ella! El mateix rostre, emmarcat per aquells cabells que tant li recordaven el mar, a sobre dels quals semblava que havia caigut la neu dels anys transcorreguts; els mateixos dits que havien acariciat els seus, també emblanquinats pel cúmul d’hiverns...Els records s’escamparen conduint-li el pensament, mentre ella aixecava el cap despertant del somieig en què es trobava. El mirà incòmoda per la insistència de la seva observació. Ell, es va veure obligat a articular les disculpes de rigor fins que va percebre la lleu torbació en el rostre femení, que es ruboritzà i exclamà amb entusiasme: Ets ell! Els ulls s’involucraren, complaguts, i trencaren el silenci amb una gran riallada, celebrant la grata sorpresa de l’encontre.