AL.LÈRGIA PUNYETERA

Un relat de: Marc Botey Agustí

Heu tingut algun cop al.lèrgia? Segur que sí. I si no, no sabeu la sort que teniu. D'al.lèrgies n'hi ha de molts tipus. Als gats, al pol.len, a la pols, a la… feina.
No, fora bromes, que les persones que ho patim sabem que, de gràcia, precisament no en fa.
Però, què és una al.lèrgia?
Segons el diccionari una al.lèrgia és : Sensibilització per a una substància, produïda pel fet que una
ingerència anterior de la mateixa substància ha provocat
l'aparició d'anticossos en l'organisme, que el fan reaccionar
ara amb alteracions eruptives, respiratòries o nervioses.

Ho enteneu? Sí? No? Jo us ho resumiré. És una putada. Clar i català. Sona malament ja ho sé, però la millor descripció és aquesta. Jo, com podeu deduir, tinc al.lèrgia. Al.lèrgia a què? Farà gràcia, però no n'estic segur. I mira que m'han dit vegades que vagi a un especialista. Però noi, la punyetera mandra. Ara bé, dir que no n'estic segur tampoc és del tot cert. Els primers símptomes acostumen a arribar amb una fuetejada d'aire fred que em traspassa el cos i em cala els ossos. Humitat? Potser. Però és més que res aquell aire que et deixa el cos glaçat en uns segons. Primavera i tardor, d'això sí que n'estic segur. Quan el temps no és ni carn ni peix. Quan tant fa fred com calor. Quan no és blanc, com el fred de l'hivern, ni és negre, com la calor de l'estiu. Són constipats em direu. No! Ja ho sé el que és un constipat. I patir una al.lèrgia no té res a veure. I no em feu emprenyar que aquest, és un dels símptomes que apareixen en primer lloc. M'emprenyo. Sense adonar-me'n, sóc víctima d'un mal humor de mil dimonis. No se us ocorri fer-me la guitza quan tinc al.lèrgia, ni clavar-me cap bronca, perquè us puc enviar a pastar fang o a clavar-vos un moc més ràpid que la velocitat amb què disparo els esternuts.

Els esternuts. Sóc com el "metralleta Harry". Com un gàngster que prem el gallet amb el nas i deixa anar una salva d'estornuts que deixarien com un colador qualsevol que es posés pel mig, si fossin bales el que surtis de la meva boca és clar. I tot seguit, encetem el primer mocador. Per que secs no duren gaire. Primera sonada, segona sonada. De tant sonar-te, el nas et queda vermell i encetat que fa pena. Les fosses nasals són com una aixeta amb un cargol fluix. I baixa tanta aigua que a vegades em fa por de no patir una deshidratació. I la boca? Seca, enganxosa. I plena de saliva àcida. Aquella saliva que sembla que hagi de foradar formigó. Com la de l'alien de la Sigourney. I els ulls? Pobrets. De mica en mica se't van aclucant i van agafant forma xinesca. Petits. Estirats. I vermells. Això sí. Treus foc, no pels queixals, treus foc pels ulls.
I del cap que me'n dieu companys i companys que algun cop heu patit aquests efectes?
Embotit. Et queda el cap embotit. No sé si aquesta és la paraula correcta però jo sempre l'he sentit dir als meus progenitors. Per que sempre n'acostuma a haver-hi algun que també n'ha patit. Hereditari vaja. Ja es podria estimbar per les autopistes genètiques la punyetera.
Doncs sí. Una sensació de col·lapse mental s'apodera de tot el teu cervell. Com si les neurones agafessin de cop una miopia que les fes anar atontades i ressacoses. Mentre el teu cap es va desinflant, el teu cos va perdent consistència. Les forces fugen i, a poc a poc, una son molt profunda s'apodera de la teva ment i et deixa K.O. en pocs segons. Estirat a la lona. Per més que comptin fins a deu no escoltes res més que els batecs del teu cor. L'àrbitre és Morfeu i compta a l'inrevés. Deu, nou, vuit, set, sis... I ja no ets en aquest món.
Quan et tornes a despertar, l'al.lèrgia ha desaparegut. Ha fugit però, darrera seu, s'hi poden trobar les restes d'una batalla cruel i sanguinolenta. Ferotge i macabra. Bocins del teu cos escampats per terra són l'emprenta d'un combat que ha tingut lloc entre les muralles del teu cos.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer