Al contenidor

La memòria dels colors la va perdre.
La pròpia memòria va necessitar desretenir-los.

Estava passejant, aquella zona la desconeixia. A la curiositat observadora hi afegia l'addicció a la fotografia, que calia i no calia.

No calia perquè el convenciment de desaferrar-se de tot el que pugués li provava. Ho provava, ho anava provant.

Li calia perquè, posteriorment, mirar-les, degustar-les...cels, natura, fragments de façanes, retalls de carrers...-tindria mai temps, milers com n'havia fet?-...preciós, artístic, sí, és clar...però eren bocins del Tot emmarcats, algú li havia dit, una manera de limitar l'extensió. El 'tenir' les imatges, en el fons, esdevenia com acumular béns. Tresors visuals. Entenia que si es quedava quieta contemplant tot allò que li cridava l'atenció per a ser retratat llavors podria inspirar-ho ben endins. Que s'ho quedaria d'una manera diferent, més mística. Allò volia que l'encaramel·lés. Ho provava, ho provava.

Fins que va veure'ls.

El contenidor n'era tan ple que no podia tancar la boca.

Les mosques no havien arribat, encara. Ni les formigues.

Va entendre, en un instant, que no hi anirien pas. Allò era superior.

El contenidor es mostrava com un monstre devorador que no donava l'abast, esdevenia gran i macabra metàfora. La dona s'horroritzà. Es marejà. Li costà respirar amb la serenitat que tant li havia costat d'anar assolint. L'ànima li comunicava que mai tindria prou llàgrimes per desfer-se de l'emoció.

El color del voluminós contenidor s'esborrà. A poc a poc, aquella incomptable estona que estigué de genolls a terra, impotent i fusionada amb el dol que l'univers li transmitia arrossegat de totes les injustícies dutes a terme per l'humà actual des dels ancestres, perdé els colors. Cap cromatisme tornaria als seus ulls mai més.
I, alhora, els esperits d'aquells innocents que no tenien veu -i no cessava de sentir-la- se li apropaven incondicionalment amorosos i, per fi, lliures. Els seus cossos destrossats -vaques, xais, porcs, conills, pollastres (aquells caps, aquells ulls, aquells membres mutilats, la sang...i a l'edifici més avall la part usurpada perquè sí que encara bategava un xic, un moure's imperceptible i final preguntant-se què havia fet, què li havien fet- supuraven de la caixa que no tancava, reduïts a deixalles.