AL CALZE de Lilith

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel."

M. Mercè Marçal



M'he quedat clavada al documental aquest de la tele. En una gran part del món subdesenvolupat són les dones qui cultiven i preparen l'aliment per a les seves famílies, i no poden menjar fins que els homes han quedat satisfets. Jo no passo gana, jo em barallo amb les calories. La història que m'he construït de la iaia no divergeix gaire de la d'aquestes dones, pel que tinc entès era ella la que s'encarregava de la casa, de l'horta i del bestiar. De l'avi diuen que tenia fama de faldiller i de ser bon negociant -segur que era més divertit-. A la iaia la vaig conèixer quan jo era molt petita: una dona molt vella i molt arrugada, íntegrament vestida de negre, sense expressió, sense paraules. Em feia basarda.

I la mare... treballant més hores que les agulles d'un rellotge per tirar la casa endavant i pagar els capritxos del pare -cotxe nou, nits al casino, dones...-, sempre amb aquell posat de víctima que tant vaig arribar a odiar quan vaig entendre que era ella qui havia decidit aguantar. Hauria estat més feliç, o com a mínim hauria viscut més tranquil·la, si s'hagués divorciat -tots hauríem viscut millor-. Però deixava que el que ella entenia com a sentit del deure l'anés perforant, buidant, embogint... no he sabut mai si esdevingué alguna ferida definitiva, o si la seva meva ment era brogit de caos per tantes nafres callades. Cada vegada quan la vaig a veure a aquell sanatori de parets descrostades em sento culpable per no haver fet alguna cosa. No sé exactament el què, però alguna cosa.

Jo sóc una dona que m'he trencat, diuen que tinc la malaltia del Síndrome del Cansament Crònic. M'alleuja que li posin nom, però jo sé que he anat esmolant de mica en mica els graons d'algun engranatge i que ara estic desqualificada de la cursa de la vida. Una dona profundament esgotada, amb un casament que ho omple tot i em converteix en disminuïda vital. El Quim és una bona persona, no li nego, em va semblar bona idea el que es decidís a engegar la seva pròpia empresa -és un home llest i treballador-, i no em va importar passar aquells anys amb el cinturó ben premut, ni treballar les hores que fes falta per a ajudar a pagar hipoteques, ni fer-me íntegrament càrrec de les feines de la llar -ell tornava de l'empresa a prop de la mitjanit-, m'ho prenia com una inversió a mitjà termini. Portàvem nou anys de casats quan vàrem decidir que ja era l'hora de ser pares. Sé que també m'hauria pogut passar a mi, també jo hauria pogut enamorar-me d'una altra persona. No li retrec. És a mi mateixa a qui em retrec no haver tingut el coratge per lluitar pels meus somnis. Sempre he somiat en silenci tenir el meu propi restaurant, sempre m'ha agradat la feina de cuinera, però cada dia a la feina imaginava decoracions innovadores, plats de disseny, la manera com tractaria al personal... castells de fum. Amb el què em paga la (in)Seguretat Social i el què ens passa cada mes el Quim en tenim per a viure la Laia i jo, sense excessos però amb poques privacions.

Parlava la televisió d'altres organitzacions socials possibles. La nostra societat és rígida i autoritària, utilitza la violència, els abusos i la por per mantenir l'ordre i perpetuar en el poder a les classes privilegiades, aprofiten i manipulen les divisions racials, lingüístiques i religioses per interès propi, vivim en un marc d'agressivitat, de competitivitat i de conquesta de la naturalesa. En deien "model masculí" o L'Espasa. Dissertaven també sobre una estructura social oposada, caracteritzada per valors igualitaris i democràtics -democràtics de veritat-, amb equitat entre homes i dones, amb col·laboració i respecte. Una nova societat amb gairebé nuls nivells de violència, amb consciència ambiental i oberta a la diversitat, on les ments dels nens ja no es trobarien empresonades per mites que els hi diuen com d'inevitablement dolents i perversos som els homes. L'anomenaven Model Solidari, "femení" o El Calze, i asseguraven que havien existit civilitzacions antigues on el practicaven a gran escala i amb èxit. Una societat regida per l'amor, la generositat i la compassió. La Terra on m'hauria agradat viure. El que no sabia era que un món semblant havia existit alguna vegada, ni que potser sí que seria possible crear-lo de nou.

La meva Laia. M'agradaria que ella sí pogués ser una mica feliç. No vull que cregui que ha de fotocopiar cap rol suposadament genètic. Voldria que pogués elegir lliurament i sense cap submissió el què vol fer de la seva vida, que aprengués a respectar als altres des del cap i des del cor, vull que no s'hagi de sentir mai culpable ni bruta per abandonar-se al plaer. I desitjo que tingui sort.

I és per això que cada nit li explico històries de països on no cal matar a cap drac per sobreviure, on el drac és amic, oïdor i mestre. On la ventafocs enamora al príncep que les germanastres idolatraven, i que tot i ser elles més formoses, mai l'haurien pogut aconseguir per causa de la seva manca d'autoestima. On la princesa alberga un amor tan profund com per despertar amb un bes al perdut príncep.

I algunes nits que estic sola tinc por. Tinc molta por per la Laia. Tinc por de forjar una rosa de cristall tan porós que el dolor me la marceixi.

I m'omplo un altre got de whisky. Cada llum de la ciutat em sembla l'esguard d'una ànima anàloga. I reso.