Això no ho ha de saber ningú! (Secrets)

En Pau s'acostava lentament a la Jana, que restava d'esquenes. Li acariciava els cabells, li besava el coll... i ella es deixava fer.

Per a ell, això era com un somni fet realitat. Després de múltiples propostes per quedar, ella per fi va acceptar. Estava més content que un infant amb les joguines noves del dia de Reis. En incomptables ocasions s'havia imaginat com alguna nit, podria disfrutar de la seva pell pàl·lida i nua, que intuïa com una carícia en tots els sentits.

La Jana estava en un altre món. El Pau, aquell que tenia fama de robar el cor a tota fèmina viva sobre la capa de la Terra, ara es desfeia en atencions per ella. Mai li havia passat una cosa similar, i n'estava satisfeta que aquell fos el primer cop, perquè el noi li agradava de debò.

La seva mà ara baixava coll avall, aturant-se a la seva cintura i s'endinsava, trapella, per sota la seva brusa. Ella li acariciava, encara sense veure-li la cara, l'altra mà. "T'estimo, Jana", li va dir llavors. I ella tan sols va somriure, perquè era incapaç de dir-li el mateix.

Quan començava a descordar-li el primer botó dels pantalons, va apartar-lo bruscament. De cop, semblava com posseïda, i no podia parar de cridar-li: "Ves-te'n! No et vull veure mai més!". I ell va obeir, sense saber ben bé la raó d'aquell atac sobtat de còlera.

En sentir tancar-se la porta d'entrada, la Jana començava a plorar desconsoladament, tot recordant aquella tarda d'estiu, de deu anys ençà, quan l'avi li posava la mà a l'entrecuix i li deia: "Això no ho ha de saber ningú, em sents? Serà un secret. I te'l guardaràs per sempre!". I ella es deixava fer.