Això és l'ESO

Fragments que vaig escriure a 4rt d'ESO, intentant reflectir el que m'envoltava... Vaig viure l'ESO a un institut governat pels "quillos" de Fontajau (la gent de Girona, sabrà a qui em refereixo), i ja a l'últim curs, vaig decidir que seria bo (sobretot per mi) no esborrar del tot del meu cap aquell ambient. En teoria n'havia d'acabar resultant una història, però sient sincera... me'n vaig cansar abans, i en va quedar aquesta mena de trossets sense cap cohesió a excepció dels noms dels protagonistes. Però vaig aconseguir el meu propòsit, i avui quan ho he rellegit, m'he sentit transportada de nou a aquelles classes.


I
Estranya paradoxa, va pensar. Si ho hagués dit en veu alta, segur que l'haurien pres per boig. Va sacsejar el cap i es va intentar concentrar amb el professor. Però l'home ja havia callat i esperava que els alumnes fessin els exercicis que havia indicat. Va mirar el llibre del noi que tenia al costat, per veure quina pàgina havia obert, i el va imitar.
- Quins exercicis toquen,Tamer?
- Ni idea, t'ho anava a preguntar.
En Bruc va girar el cap i va donar una ullada al seu voltant, però només l'Anaïs sabia què s'havia de fer. Ella es va adonar que el noi la mirava i va assenyalar-li els exercicis amb el dit. Ell la va mirar als ulls i li va somriure. Però la noia no va fer-li cas i va continuar amb la seva feina. De fons sentia la Paula i l'Ethel que reien constantment. Va sospirar, intentant contenir els nervis, però les noies no paraven, i el professor semblava estar assentat massa cómodament a la seva cadira com per fer-les callar. Estava assegut a la segona fila, per tant, no tenia gaire ningú a qui observar, només a la Sara, la marginada de la classe, que seia a la punta de la primera fila i mirava fixament una cantonada. Pobre noia, va pensar. S'aborria. Va obrir l'agenda i va mirar si tenia deures per l'endemà. Res, no tenia res. Va sentir algú que el cridava des de darrere. Es va girar, agraït perquè algú li donaria, durant uns moments, una distracció. Era en Marc, un noi que queia bé a la majoria de persones, considerat popular i bastant guapo. En Bruc l'envejava, però tot i així, amb un mig somriure a la boca, li va preguntar què volia. En Marc li va demanar els deures de mates, però el noi no tenia ganes de deixa'l-s'hi, perquè li havien portat una bona estona fer-los i li va contestar que els havia deixat a una altra persona. En Tamer es mirava l'escena somrient, perquè de dins la llibreta veia sobresortir els exercicis que demanava, però no va dir res. En Marc va deixar anar un "Ah" apagat i els va demanar a en Tamer. Ell va assentir mentre s'inclinava i fent veure que remenava la seva maleta, va allargar la mà fins a la llibreta de mates d'en Bruc i va entregar els seus deures a en Marc. Aquest no es va adonar de res, però en Bruc si, i el va mirar amb aire enfadat i alhora reprimit perquè no podia protestar. En Tamer li va somriure i va començar a endreçar els llibres, perquè un sisé sentit li deia que estava apunt de sonar el timbre. Just quan tancava la cremallera de la motxilla, va sonar. Es va aixecar, demanant presses a en Bruc, però aquest estava visiblament enfadat per la mala jugada que li havia fet, per la qual cosa, no va anar més ràpid, sinò al contrari. En Tamer, fastiguejat, va agafar l'anorac penjat a la cadira i va marxar cap a la classe següent.

II
Va tancar la porta de casa darrere seu, oblidant-se del petó obligat a la mare. Tenia temps per arribar a la parada, així que caminava pel llarg passeig buit sense pressa. Volia caminar sol i aixi, potser l'aire fred li arrencaria la son dels ulls. Al final del passeig, va veure com sortia de casa seva en Gil, i va desitjar que només el saludés i que no l'esperés. En Gil però, no es va moure de la cantonada, i mentre en Tamer travessava la carretera mirant el terra, en Gil el va saludar. L'altre el va imitar i van començar a caminar de costat, sense saber massa què dir.
- Quin fred fa, eh?
- Si, déu ni do.
Silenci. Al final van arribar a la parada, i per fi es van poder separar i desfer l'incómode ambient que havien creat. El fred es menjava viu a en Tamer, i es va ajustar l'abric. El grup de nois i noies que anaven a 4rt (8 en total), es van posar dins el porxo d'una casa, escalfats únicament pel fum que sortia de les cigarretes enceses. Va arribar l'autocar i va tirar la motxilla al portaequipatges i va pujar corrents dins el vehicle, per poder escollir un lloc dels pocs que quedaven. Va seure amb l'Imar, un noi que feia 1er de batxiller, i que no entenia quan parlava, però tot i així, era del millor que quedava per tenir-hi una conversa. Aquell dia, el noi tenia un examen i estava estudiant uns fulls i un llibre, que tenia tancat sobre la falda. En Tamer, aborrit, li va agafar el llibre i el va fullejar. Parlava sobre el català occità o alguna cosa així (ni l'Imar li havia pogut aclarir), i no és que li interessés molt, però si que era distret veure les paraules estranyes que sortien en els diferents textos. Finalment, va arribar a l'institut i va esperar que tothom baixés. Va agafar la maleta, i esperà en Bruc per anar cap a classe.

III
Esperava recolzat a la paret del passadís fosc i silenciós, que de mica en mica, s'aniria omplint de veus, i algu obriria amb un gest agressiu les persianes que donaven a fora. Anaven arribant les persones de les altres classes, però la gent puntual de la seva, semblava haver-se fet fonedissa. Va mirar a la finestreta que hi havia a la porta de la classe, i va veure la cara d'en Marc que somreia. Sospirant descansat perquè no era l'unica persona que estava allà, va obrir la porta i va entrar a dins. Allà hi havia el puntuals de la classe. En Bruc ja estava situat a la seva cadira, i ell se li va asseure al costat. En Raul, en Sebas, l'Eloi, en Lajos i en Marc (que era el rei de la festa), s'estaven apedregant amb boles de paper i trossos de goma. En Sebas s'havia animat i va embrutir en Marc amb el borrador. De sobte, es va fer silenci dins la classe. En Tamer, assegut a primera fila, es mirava l'espectacle amb els ulls oberts de bat a bat.
- Què fas imbècil?
En Sebas el va mirar espantat.
- Ho sento tio, no passa res.
- Però de què vas? Em tornes a tirar l'esborrador i et parteixo la cara.
El noi intimidat va esbossar un mig somriure, sense saber massa què fer. Va intentar espolsar l'enorme esquena d'en Marc, però aquest va agafar en Sebas per darrere el coll i li va aplastar l'esborrador al mig del cap. Però no va intentar fer-li mal, només volia embrutir-lo, i l'ambient es va relaxar. El xivarri va tornar a començar, fins que finalment, va entrar la professora, tancant la porta amb un cop sec.

IV
La cua de davant la discoteca era llargíssima, no pas com feia una hora, que només hi havia el porter. Era impossible intentar trobar la noia de les trenes liles. Però en Law no desistia, i la volia trobar tant si com no. En Tamer tenia l'esperança de que algú de la classe el veiés, i sabés que ell també estava allà, a la gran festa, com tot adolescent feia aquella nit. Volia que el veiessin ara, perquè no pensava entrar allà dins. Primer, només tenia 15 anys, i l'edat mínima era de 16, i segon, tot allò li feia por. Per una sugerencia del noi, es van dirigir cap a la cua, i es van posar a buscar la de les trenes. Bé, només buscava en Law, perquè l'Angel volia ser com més aviat millor ben lluny d'allà, en Tamer no buscava precisament la noia, i en Muç estava massa captivat veient tota aquella gent, i les finestres de dalt la discoteca plenes de llums que parpallejaven. Resultat: no van trobar la noia. En Tamer però, considerava que no l'havia vist prou gent, i va insistir que la truqués i que aquesta li indiqués allà on es trobava. Seguint les instruccions del més llest del petit grup, van poder localitzar la noia.
- Eres el Laf?
- Si, el Laf, si.
- Toma pues.
I li va donar un petit trosset d'una cosa que semblava fusta. En Law s'ho va mirar amb curiositat. Al final, veient que el noi no reaccionava, l'Angel li va pagar 2000 peles a la noia i es va emportar en Law del braç. En Tamer i en Muç van seguir-los, un amb aires de superioritat i l'altre mirant-s'ho tot amb ulls esporuguits. Van anar fins a un banc apartat on no hi arribava gaire llum. En Law es va mirar el trosset de "fusta", i va preguntar si estaven segurs de que allò era xocolata. Els altres, sense saber-ho del cert, van dir que "suposo". En Law, no gens convençut, ho va llepar. "Suposo", va dir ell també.

V
La calefacció de la classe estava espatllada, com sempre. Sort que acabaven de sortir els de batxiller i escalfaven les cadires. Tot i així, feia molt fred. Deu minuts després de l'hora va entrar la professora amb presses, això sí. Va dirigir-se a darrere i va obrir les finestres de bat a bat. Tothom va remugar, perquè passava un ventet que feia glaçar els ossos. La professora però, va replicar que ella tenia calor. Però no tothom hi estava d'acord. En Tamer va sentir que el cridaven des de darrere, i va veure que tothom s'havia posat l'anorac, els guants, la bufanda i el gorro. Ell va fer el mateix i va animar en Bruc perquè l'imités. La professora va fer veure que no veia res. Al cap d'un moment, es va sentir un esternut. Després un altre. I així durant una estona. Tothom començava a tenir calor, però ningú es va treure res de roba. Al cap d'uns minuts, la professora va tancar les finestres sense fer cap comentari. Tothom es va treure els anoracs, satisfet. Havien guanyat.