Cercador
Això és el que ignoro d'ells
Un relat de: Joan Grasa- Compartir:
Puc endevinar,
per la construcció dels seus gestos,
la pràctica totalitat dels seus moviments.
Sé quan van amb la vena inflada,
quan els demana que la inflin
o quan van a la caça d'una bossa
per poder inflar-la.
Els llegeixo els ulls
i em parla el tremolor de les seves mans
i del seu cos sencer.
La seva existència,
autèntica carrera
per no deixar un porus hostil
al contacte de la hipodèrmica,
els hauria de poder alliberar del sofriment.
Però no és així.
No hi ha dia que no estiguin tirats
de qualsevol manera a la vorera
o asseguts, de cames, damunt de la vorada,
les mans cobrint els rostres,
plorant no sé què inconfessables penes,
fent-lo intensament,
colpejant-se tots els racons del seus caps.
I molt fort ha de ser el dolor,
pel que fa a llàgrimes i gestos,
per provocar aquest plor..
perquè es colpegin amb tanta crueltat.
El dolor ..
Això és el que ignoro d'ells:
Què és el que tant de mal els fal!.
Pregunta de la que potser no vull resposta
per no haver d'acusar-me de res
(per això votem polítics, no?..
perquè ens netegin els carrers, oi?)
i poder dormir …. i dormir....
.... plàcidament.
Joan Grasa
Comentaris
-
Primer de tot[Ofensiu]Ze Pequeño | 22-03-2013
Dir-te que sempre és un plaer conèixer un relataire! I una gran sopresa, tot s'ha de dir. Poc pas m'esperava trobar-me, davant de la meva botigueta dolça, un relataire! Així que encantada d'haver-te conegut.
No he pogut evitar entra a fer una ullada al teu racó de relats... i d'entrada m'he quedat amb aquest. Ai les drogues... sovint ens desperten rebuig, sovint ens fan fins i tot por les persones que es troben immerses en aquest món... però el que m'agrada d'aquest poema, és un petit to d'humanitat que es nota quan esmenes què és el que els fa tant de mal. En aquests temes, ho he d'admetre, sóc una mica dràstica. Sempre penso que la gent és prou adulta i madura per saber on s'està enredant, però també cal tenir present que a vegades, una situació o un fet, pot dur a una persona a alienar-se i fins i tot cegar-se per la desesperació i no ser conscient del que fa.
Però tornem al poema, que me'n vaig del tema. Veig a la primera estrofa que aquestes persones no tenen vida. I ho veig en el tercer vers, en la pràctica totalitat dels seus moviments. Em fa pensar en una limitació, els seus moviments sempre són els mateixos i sempre al voltant del mateix.
Segona estrofa, tres possibles moviments o accions que jo lligo amb l'estrofa anterior: aquí es troba la totalitat de la que parlaves. I els símbols externs, tremolors i la mirada, mostra infalible que ens explica clarament del que parlem. De nou em torna la idea que tota la seva vida està regida pel mateix.
M'agrada la imatge de la carrera i del final de la quarta estrofa. Els hauria d'alliberar del seu sofriment.. però no. Mai no allibera del sofriment. Cal ser realista. Mai.
I apartir d'aquí, se m'estova una mica l'ànima. Són persones, no sabem què els ha dut a aquesta situació, i pateixen. Com tothom. O potser més.
I al final, la darrera estrofa i el dormir plàcidament. Reflexe clar de com a vegades aquest tipus de persones molesten.
Llegit i rellegit el poema, acaba fent mal. Mal per la realitat que expressa, perquè persones amb aquest problema es troben a tot arreu. I mal perquè ens n'adonem que, tot i ser conscients que hi són, potser el que fem massa sovint és apartar-les del nostre camí amb un cop de peu.
Bé, un tema interessant, dolorós, i expressat sense guarniments innecessaris.
Una abraçada.
Salz.