Això a mi no em passarà!

Un relat de: Joan Gausachs i Marí

Aquell cap de setmana en Demetri Cartes Escribano estava extasiat contemplant les signatures de Xesca Amor Dolcet. Quina ics tan ben perfilada! Força gruixuda, forta, tan forta que quasi traspassava el paper de justificants de recepció que tenia entre mans. En Demetri —que era carter tal com haureu pensat i el seu nom indica— estava ben decidit, el dilluns faria el cor fort i parlaria amb la Xesca.

———oOo———


La primera vegada que va portar una carta certificada a la Xesca va quedar tan impressionat que la veu no li sortia i les mans li tremolaven.

Desitjava tornar a veure la Xesca, però no tenia cap més carta per a... “Calla! Si no rep cap carta les podria escriure jo...”, va pensar, i així va començar a escriure’n dues o tres per setmana. Va recordar aquell acudit tan antic que deia que hi havia un xicot tan enamorat de la seva promesa que li enviava una carta diària i ella, de tant veure el carter, es va acabar casant amb ell. “Això, a mi no em passarà!” Es va dir a si mateix, “ja que jo sóc el carter!”

De bell començament la Xesca es va estranyar molt de rebre una carta, es va mirar el sobre pel davant i pel darrere i, finalment la va acceptar. Després quan anava rebent més lletres ja li feia més gràcia i somreia una mica, sense saber que les cartes provenien del seu portador...

———oOo———


—No, senyor carter, la Xesca no hi és i estarà uns quants dies fora, però em pot deixar la carta a mi, sóc la Xènia, la seva germana. El dissabte vaig venir del poble pel seu casament.

En Demetri es va quedar petrificat. La Xesca s’havia casat! Mecànicament li donà la carta i en rebre el justificant del certificat va observar que la signatura de la Xènia era calcada a la de la Xesca... La Xènia en observar-lo digué:

—Què l’estranya, senyor carter, la signatura? Veurà com li ho diré. Ni la Xesca ni jo sabem de lletra i ella cada vegada que rebia una carta d’un admirador molt pesat, anava al veí del davant perquè la hi llegís i, és clar de tant veure’s...


———————
Escrit el diumenge 13 de març del 2016 i revisada el mateix dia per la Pilar Campmany i Piqué

Comentaris

  • Què bo![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 03-04-2016 | Valoració: 10

    Joan, no sé com t'empatolles aquestes històries tan historiades. Ho somies? Ho treus de la vida real? Fas anar el magí a tope? Perquè aquest final no me l'esperava ni de lluny, però esclar, si tanto va el cántaro a la fuente... al final et quedes amb un pam de nassos.
    La Xesca Amor Dolcet ja es veu des de la primera al·lusió que serà una noia apetitosa i de bon caràcter i que en Demetri Cartes EScribano, atès el seu tarannà tímid, no serà el del "Cartero llama dos veces". Ha estat una veritable llàstima. Per què els hi fas això als teus personatges? Ja veig que jugues a ser Déu.

    Una abraçada per a tots

  • Relat simpàtic[Ofensiu]
    Vicent Terol | 29-03-2016

    No sabem què va ocórrer finalment entre la Xènia i el carter... Podem intuir que alguna cosa bona, no? O potser açò és un conte atípic?

    En tot cas, una història simpàtica, ben narrada, amb humor marca de la casa.

  • Doncs, li va passar![Ofensiu]
    E. VILADOMS | 25-03-2016

    Com en saps de trobar el costat humorístic de cada tema i situació, Joan!
    Gràcies pels teus comentaris i fins al proper relat!

  • Quin final tan inesperat...[Ofensiu]
    brins | 22-03-2016 | Valoració: 10

    Quanta imaginació tens, Joan, i que fàcilment trobes el camí per on encaminar-la...

    Felicitats i sort!

  • Que bo![Ofensiu]
    Materile | 20-03-2016 | Valoració: 10


    El teu sentit de l'humor és envejable, Joan.
    Un relat molt encertat, com tots, que ens fa sortir de l'ànima un "oh!" quan arriba el final. Felicitats! Un relat original i ben tramat.

    Materile

  • molt divertit[Ofensiu]
    Rafael P. Lozano | 18-03-2016 | Valoració: 10

    Com tots els teus relats, molt diverit!

  • Magnífic[Ofensiu]

    No m'esperava aquest final, no pots evitar riure davant l'estupidesa de la situació. M'ha agradat molt. Un relat molt ben portat que et fa posar a la pell d'aquest pobre carter enamoradís. L'enhorabona. Molta sort en el concurs.
    Edgar

  • Com xales![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 17-03-2016

    Com xales, Joan/Xoan, escrivint!
    Com xalem nosaltres/ xicotets i xicotetes, llegint-te!
    Vaig a fer un xarrup de xarel·lo tot desitjant-te que tinguis molta xamba aquest mes.
    Xalutacions!!!

  • bon argument[Ofensiu]
    Jaume Dargó | 16-03-2016

    i ben resumit, un molt bon relat amb final sorpresa, coma mi m'agraden!

    Bona feina Joan.

    Fd'AG

  • Cartetes[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 14-03-2016 | Valoració: 10

    Una proximitat que només tu pots escriure així. Un somriure que sempre m'acompanya en llegir les tevés paraules. Un carter que es queda de pedra, mentre el lector es peta de riure. Una abraçada, Joan.

    Aleix

  • Molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 14-03-2016 | Valoració: 10

    Aixo si que es un final inesperat. Bon relat

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Joan Gausachs i Marí

96 Relats

1032 Comentaris

110167 Lectures

Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
   Joan Gausachs i Marí (Horta, 15/01/1942) sóc com es pot veure, un autor jove.
   En el meus inicis vaig treballar les redaccions escolars que ens feien fer en els col·legis "San Joaquín", d'Horta, i "Condal", aquell que està al costat del Palau de la Música de Barcelona.
   Més endavant, vaig col·laborar en revistes particulars que no estaven a la venda, motiu pel qual les meves magnífiques creacions han passat desapercebudes.
   De totes maneres voldria [voldria, en condicional] donar grans —més aviat seran petites— obres a la posteritat, sempre que a aquesta no li molesti.

—oO·Oo—

   Vaig arribar a Relats en Català per mitjà d'en PEP HOMAR I GIOL, del qual sóc un fidel seguidor. Després casualment, un dia, en obrir la pàgina, vaig veure, en l'apartat "Relats a l'atzar", un que em va cridar l'atenció: La Lola de Can Gasparó. Lola i Can Gasparó són dos noms molt vinculats a la meva família. De Loles, n'hi ha moltes, però que, a més a més, siguin de Can Gasparó!... Hi vaig ficar el nas. Efectivament, es tractava de la meva tia-padrina Lola Gausachs i Torelló, i la narració era feta per una néta seva: EULÀLIA MOLINS I ARAGALL, filla d'una cosina-germana, meva, de tota la vida.
   Aquestes dues circumstàncies m'han animat a penjar alguna coseta. Ho sento, ho sento!
   Ara bé: no vull pas que, si els meus relats no agraden, en Pep i l'Eulàlia en paguin les conseqüències.