Aires de grandesa (Repte 321)

Estava ansiós d'aparèixer al mercat editorial. La comprovació de les galerades li havia semblat interminable, innecessària, avorrida. Sabia que era perfecte, que assoliria la perfecció absoluta quan un rapsode pogués recitar cadascun dels seus versos. Viatjaria qulòmetres i quilòmetres despertant l'admiració del públic. Esdevindria popular, mesurant-se amb autors clàssics i contemporanis.

Sentia ja els afalacs dels crítics i dels erudits. O els sospirs de les joves lectores i de les més granades. O els ulls envejosos de la resta de col·legues, que eren inèdits o amb vendes mediocres.

Sabia del cert que un poemari no havia estat rentable. Fins llavors. Confiat en la seva qualitat, es mostrava ambiciós, il·limitat d'expectatives.

Un espetec va despertar-lo del seu somni, sobtadament: una guspira havia sortit a gran velocitat d'un dels quadres de distribució elèctrica i va caure molt a prop seu...


* * *


L'incendi va arrasar el magatzem de l'editorial amb rapidesa. Els bombers no van ser a temps de salvar res del seu interior. Només va quedar dempeus l'estructura de l'edifici.

Ningú no ho podia percebre. Però, barrejats amb l'aigua i les cendres, hi havia els aires de grandesa d'un exemplar del poemari que encara no havia vist la llum.

Aquell exemplar mai més no la veuria...