Aire

Un relat de: AssociacioRelataires
Aire


Ja són les sis, negra nit en aquest poble de mala mort. El Josep guarda les cabres a l’estable de l’amo i després de rentar-se la cara i les mans amb l’aigua gelada del pou agafa amb delicadesa la vella flauta travessera i corre cames ajudeu-me cap a la classe de música del senyor Sixte. A l’arribar veu com s’aproximen el seu pare i l’Antoni, el germà que ja gosa del privilegi de vestir pantalons llargs. A dos quarts de set tothom està assegut amb els instruments i les partitures a punt, la banda comença a tocar.
Durant dues hores el món de l’harmonia pren possessió dels baixos de l’església. Les blanques i les negres ballen un vals, la clau de sol les vigila perquè no facin gaire gatzara, el si bemoll s’ho mira amb un somriure sorneguer i les fuses s’abracen a les semifuses per solidaritat gremial. La banda municipal és capaç de treure el millor so dels seus instruments i durant una estona la seva música és com el pa del cel dels israelites, els alimenta l’esperit.
La tornada a casa és una altra estona feliç, planifiquen les actuacions del cap de setmana i el pare compte mentalment els quatre rals que guanyarà de més si toca a la festa d’aniversari de l’amo. No ho pot dir a l’Antoni ni al petit, massa meuques i massa alcohol però aquells diners compraran el vestit de comunió de la nena i els primers pantalons llargs pel Josep. La música ho és tot per a ells, els uneix com a família i els serveix per evadir-se d’una vida dura de perdedors.


J.L.F.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: