Aire de Vainilla (Un somrís i un llibre Capítol 3)

Aquell matí, alguna cosa havia canviat. A les 7.30 hrs, el sol brillava com ho faria a les 12 del migdia d'un mes d'agost. Anunciava que havia arribat el temps de les maduixes amb nata i les glaceres de l'Antàrtida havien començat a desfer-se. Lentament, gota a gota, l'aigua relliscava pel gel, provocant un canvi suau en les seves formes. I els pingüins, com si de llangardaixos es tractés, prenien el sol prop dels icebergs. Feia fred, sí, però era un d'aquells dies en que els francesos diuen… "Il fait froid mais il fait bon!". I l'aire feia olor de gelat de vainilla.

Què en són de bons els gelats de vainilla ! Amb aquella dolçor suau, que els fa fàcilment barrejables amb altres sabors, com es barrejen els somriures i els plors. I és que aquell que deia que « la vida és com una caixa de bombons », anava ben equivocat. Es tracta, clarament, d'una caixa de gelats. A dins, hi ha moments dolços, com la llet merengada i d'altres amargs, com el cafè. Les crítiques àcides són de llimona i l'eròtica… de xocolata, de maduixes amb xocolata.

Es va trobar pensant en el seu gelat preferit. Hauria dit que era un d'aquells de moltes boles, amb virutes de xocolata i "cucurutxo" de galeta. Fresc, suau, dolç, afrodisíac… Se'l menjaria a petons…
Pensava en recòrrer totes les seves corbes, poc a poc, amb la punta dels dits, com la llengua recorre el gelat. Mossegar-li l'orella mentre s'acoblava al seu cos. Mentre la suor i l'aire fresc es barrejaven i les ànimes es fonien. I mirar-lo als ulls i riure tots dos sota els llençols.