Aïllament

...Així, bocabadat davant d'aquesta meravella de poema. Poc a afegir després de 27 comentaris. I després de 3 anys llargs penjat. Sí, una cosa: no tinc vergonya per haver-lo descobert ara!

Gràcies, d.

He volgut agrair-te el teu darrer comentari aquí, en aquest "Aïllament", que vaig llegir en el seu dia i que em va impressionar. (Confesso, avergonyit, que comento molt poc, tant i tant atinadament que ho fas tu!). És un poema vigorós i profund, d'aquells que, llegit el darrer vers, et deixa col·lapsat, perquè has rebut molts missatges en molt poc temps i se't fa necessari tornar-lo a llegir, dos, tres, quatre cops…, l'últim en veu alta, que és com m'agrada llegir els poemes que m'atrapen.

Has de penjar més coses.

Petons

poemes teus nous, frescos...
quedo meravellat de com et buides en els teus comentaris sempre tant creatius i poètics...
espero que t'animis a penjar temes nous, els espero.
una abraçada!

a cada vers, per a abraçar una esperança...

La solitud és bona companya per anar a fer un cafè però no per a anar de vacances.

Un poema emotiu al màxim, leela.

Posa la cinquena a la fulleta de faig i baixa ràpidament del teu aïllament que has de seguir fent poemes tant preciosos com aquest. Algun dia m'hauràs d'ensenyar a fer-los.
Et donaré una altra fitxa.
Eeeeep! He vist que ets una de les relataires més valorades del món!!! Això s'ha de celebrar!! Jo porto els gots.

Un petorricó

Tot bé ? +o-?
Una abraçada guapíssima !!!!

quasi demanant disculpes davant els seus actes... Hmm, Leela, molt profund i bell, suposo que força críptic, i alhora un missatge que es sap efímer: tornaràs, com tornem tots després d'assumir els nostres pecats, amb una tendra rialla hehehe

petons guapa!!

m

Sense paraules Leela!

Que maca! Quines paraules!

Jo no les hauria pogut triar mai tan encertades!

Veig que mica en mica et vas superant a tu mateixa i això es bo!

Moltes besades i no deixis mai d'escriure

aquest poema (em sembla que ja te'ls he comentat quasi tots? )
per agrair-te els teus comentaris... tant literaris, tant creatius i poètics, tant originals... tens una xispa interna inacabable i sempre em sorprens amb versos, fragments de poemes, reflexions humanes i originals que... t'omplen, et fan somriure i aprens molt...
una abraçada immensa... saps que t'admiro!!!

merces pel teu comentari, aixo m'ha animat a segrir escrivint.

el teu poema m'ha encantat. potser per el fet de la soledat, sempre present en les nostres vides...

Bon poema... m'agrada el què dius i com ho dius... són temes que jo utilitxo sovint: soledat, "vergonya", ganes de fugir, ironia de saber-te sola...

M'agrada: mans rígides que esborren els molts compassats...

Pujar a la muntanya de la ignorància... sembla una contradicció, però la imatge és molt bona.
dormir en un jaç de fulles seques
amb paparres
que em renovin la sang.

Molt expressiu, no només vols fugir del món, de la terra baixa dels mortals on hi ha la corrupació i l'engany, sinó que també i sobretot vols fugir de tu mateixa...

Uf! perfecte aquesta estrofa final! Me'ncanta com ens recordes la nostra naturalesa humana, com ens expliques que no cal avergonyir-se dels pecats que tots cumplim...
I aquest final, que es pot interpretar com una ironia de saber que ets sola, o com una última esperança que no mor, un últim brot de llum que encara regna al mirar muntanya avall...

Potser a l'alba, quan em facin mal els braços
d'onejar l'estendard dels set pecats capitals
i el clavi ben endins en la terra molla
per no oblidar mai
que som humans,
baixaré amb calma,
no fos cas que m'estiguéssiu esperant.

Felicitats per aquesta joia de poema!

-Filladelvent-

sempre hi ha algú que ens espera al final del viatge, que t'acull que et fa de casa.
gràcies pels teus comentaris.

Un aïllament voluntari per amagar-se o arrecerar-se de les inquietuds i els desencisos de l'avui. Un aïllament conscient que, tal volta, no és tal aïllament. Perquè potser el sol fet de, repeteixo, ser-ne conscient, ja indica una certa provisionalitat.

Què vull dir?

Que efectivament: sovint la reclusió en un món tancat, privat, íntim, és bo per recollir les darreres vivències. Les bones i les no tan bones (no siguem pessimistes, no?). I aquesta reclusió, si és "voluntària", no només conforma un allunyament del dia a dia més palpable, de la vida social més immediata, sinó que provoca un caminar endavant, un pas més en el sender per on ens duu la vida.

Això és el que he llegit entre línies.

Fins aviat,

LLIBRE

subratllar aquesta generositat teva al fer comentaris plens de versos, de poesia, d'art...
gràcies!

aquest aïllament temporal... per reflexionar, netejar, reconéixer, millorar i... baixar després en forma més humana i humil...
una abraçada!

....bonica la poesia, molt de sentiment en tan poques paraules, no en sabia que tenies tanta ideia, m'ha agradat molt.

Una abraçada. Leela

Maria Pilar (Valeria)

quin vocabulari més escollit, és un poema bonic, una mica difícil d'entendre, com difícils d'entendre són els sentiments que vols transmetre: conexeir-nos a nosaltres mateixos. Jo sempre he pensat que escriure és millor manera de coneixer-me, alguna vegada m'he espantat i tot.

Un petó i em va agradar trobar-te ahir
Glòria

Gràcies, pel teu comentari i només dir-te que estic bé. Ahir havia sortit de nit i anava una mica borratxo... només que no estava en les millors condicions com per centrar-me i aclarir res.
Cuida't

He llegit força coses teves. M'agradaria un dia parlar de totes elles. Avui només necessito dirt-te que m'han encantat, m'han fet sentir coses intenses,,,
No és el millor dia per expresar clarament el que transmets, no obstant vull dir-te que arribes molt amunt.
Si vols, un dia et comentare alguns dels teus relats.
Una abraçada i perdona'm... no puc ser gaire ortodòxe...

Són les cordes del violí del teu "Holmes" les que sonen ara en aquests versos... Trobo que hi ha un sentiment comú en els dos relats.

Aquest aillament que molts cops en ajuda a escoltar la nostra veu, la que queda ofegada entre tants propòsits.
Moments en que es precís poder trobar un camí de silenci, reconèixer els dubtes i les frustacions que ens angoixen, els somnis que no gosem tant sols imaginar perquè ens semblen impossibles, els cors que reclamen la nostra constant aprovació i compromís.
Només hi ha un camí per poder retornar al món que ens envolta i sempre passa pel nostre propi interior...
Una poema ple de reflexió on es deixen al descobert les nostre febleses i alhora les forces amagades.
Un poema amb un missatge dolçament humà i una sonoritat envejable!

Endavant Leela, tens màgia a les mans!

Una abraçada!

que identificar-me força sovint amb aquest poema i envejar (insanament) el seu neguit compassiu. poesia de gran calitat.
fantàstic

...cal buscar la soledat, però se n'ha de saber. Saber escoltar quan la muntanya et crida i quan s'està preparat per baixar.
"per no oblidar mai
que som humans,
baixaré amb calma,
no fos cas que m'estiguéssiu esperant."
Sinó sen's pot fer fosc corrent el perill de quedar-nos sols sense haver-ho previst.

m'ha recoregut quan l'he llegit.
M'encanta perquè té sentit, les paraules, les paparres renovant-te la sang (quina imatge més aconseguida, plena de contradiccions i contrastos, genial).
Tot el poema es mou entre la nostàlgia i l'esperança, uns moments d'espera quan ens agobia la situació immediata.
Altre cop aquesta maduresa a contracor però útil i imprescindible per poder veure les coses en la seva justa mesura, i saber així aprofitar-ne tot el suc (de la taronaj sencera.he.he)

Felicitats, et veig inspirada i més segura i convençuda del que escrius.

fost

esperan-te estarem, amb els braços oberts, amb un full en blanc i un poc de tinta on poder soltar les llàgrimes i els desitjos, una nova vida per escriure, sense preàmbuls, sense dolor, amb el teu somriure trist i cansat de tantes aventures, però amb una dona diferent, una dona que, potser, serà un sol que no deixa de brillar.

Cuida't molt,una abraçadota.

Pau

Gràcies per les teves paraules tan dolces i plenes d'acolliment Leela.

Que bé exposes les contradiccions de la nostra condició humana.

Ens adonem d'allò que no ens agrada. tant dels altres com de nosaltres mateixos i voldríem fugir-ne, fos com fos, i ens disgusta i enfada d'allò més.

Tens raó Leela, després d'aïllar-nos i barallar-nos amb nosaltres mateixos, podrem descendir i recuperar la calma.

Una abraçada molt, molt dolça i agraïda!