Cercador
Aigualida Terra
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
A Aigualida Terra trepitjar fang és un cada dia i un cada dia és sempre, Un sempre mai acabar.
I no pas per les pluges que sovintegen, freqüència eterna.
I no pas pels vents que les porten, udolaires i espaordidors.
I així ens trobem amb una població d'alegria trista que amb prou feines pot enyorar estones inefables i desitjades, les d'aquella foscor lluminosa que cada vint-i-dos anys apareix i encega les mirades, mena d'esguards de bestioles exteriors subterrànies, com talps de la humitat.
Són persones descolorides, amb ideals ni somorts sinó inexistents, éssers desguarnits de vida.
Fang aquí i allà i en el més enllà quan el visitin i s'hi quedin.
Aigualida Terra regalima i regala pena, pren llàgrimes a cada àpat i quan s'hi dorm és sota roba despullada, gèlid escalf.
Cada vint-i-dos anys.
Cada vint-i-dos anys.
Cada vint-i-dos anys.
Repetir això és la lletania constant i monòtona animaire dels aigualidencs. Com una cantarella que, dita a l'uníson, volgués fer un dèbil esforç per hostiar l'aigua quan cau i pesa lleugera i que els emmiralla en cada bassa on s'hi enfonsen fins el moll de l'os. A vegades alguna criatura vol fer figures amb aquest material mal·leable, per jugar (verb conegudament desconegut) i acaba rient plorant histèricament perquè cap forn no les asseca i el fang es desfà, com els cada dia, que són el sempre.
Cada vint-i-dos anys.
Cada vint-i-dos anys.
Cada vint-i-dos anys.
Ho repeteixen fins a vint-i-dues vegades. Superstició racional en cervells desanimats, cors desabillats, ànimes defallides.
S'acosta, ho han comptat febrosament, s'acosta un Vint-i-dos anys.
Un fil gruixut d'esperança - tendra, boja, màgica- tancat s'obre en els dins més endinsats a tot Aigualida Terra.
Poster ha estat un pressentiment esperat, una certesa increïble. Tampoc ho analitzarà ningú.
Surt i sembla que tingui incomptables braços i cames sense músculs, sense ossos. Un centre rodó, una pau, una promesa ignota.
El Sol aparta el nuvolam estàtic i petrificat d'Aigualida Terra. Cregudament humil farà la feina que li pertoca, astre sagrat, adorat, venerat, esperat arreu. I en aquest indret més que enlloc.
El Sol que es va anar tornant dolçament cruel, com la Terra, com l'Aigua i com l'Aire.
I no pas per les pluges que sovintegen, freqüència eterna.
I no pas pels vents que les porten, udolaires i espaordidors.
I així ens trobem amb una població d'alegria trista que amb prou feines pot enyorar estones inefables i desitjades, les d'aquella foscor lluminosa que cada vint-i-dos anys apareix i encega les mirades, mena d'esguards de bestioles exteriors subterrànies, com talps de la humitat.
Són persones descolorides, amb ideals ni somorts sinó inexistents, éssers desguarnits de vida.
Fang aquí i allà i en el més enllà quan el visitin i s'hi quedin.
Aigualida Terra regalima i regala pena, pren llàgrimes a cada àpat i quan s'hi dorm és sota roba despullada, gèlid escalf.
Cada vint-i-dos anys.
Cada vint-i-dos anys.
Cada vint-i-dos anys.
Repetir això és la lletania constant i monòtona animaire dels aigualidencs. Com una cantarella que, dita a l'uníson, volgués fer un dèbil esforç per hostiar l'aigua quan cau i pesa lleugera i que els emmiralla en cada bassa on s'hi enfonsen fins el moll de l'os. A vegades alguna criatura vol fer figures amb aquest material mal·leable, per jugar (verb conegudament desconegut) i acaba rient plorant histèricament perquè cap forn no les asseca i el fang es desfà, com els cada dia, que són el sempre.
Cada vint-i-dos anys.
Cada vint-i-dos anys.
Cada vint-i-dos anys.
Ho repeteixen fins a vint-i-dues vegades. Superstició racional en cervells desanimats, cors desabillats, ànimes defallides.
S'acosta, ho han comptat febrosament, s'acosta un Vint-i-dos anys.
Un fil gruixut d'esperança - tendra, boja, màgica- tancat s'obre en els dins més endinsats a tot Aigualida Terra.
Poster ha estat un pressentiment esperat, una certesa increïble. Tampoc ho analitzarà ningú.
Surt i sembla que tingui incomptables braços i cames sense músculs, sense ossos. Un centre rodó, una pau, una promesa ignota.
El Sol aparta el nuvolam estàtic i petrificat d'Aigualida Terra. Cregudament humil farà la feina que li pertoca, astre sagrat, adorat, venerat, esperat arreu. I en aquest indret més que enlloc.
El Sol que es va anar tornant dolçament cruel, com la Terra, com l'Aigua i com l'Aire.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435853 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com