Aigua Clara

Asseguda sobre un pont de pedra, amb les cames penjant, la faldilla sobre els genolls i els peus nus, hi havia la Nina. Mirava l'aigua clara que fugia espantada cap a la vall. El seu camí no era gens fàcil, el llit del rierol era ple de pedres i troncs d'arbres que el vent havia llençat i que la obligaven a saltar per damunt. La Nina pensava que ella també voldria fugir de la mateixa manera, sense que ningú no la pogués aturar.
La seva àvia sempre li deia que somiava truites i que, com el seu avi no tocava de peus a terra, segurament tenia raó, ja que només se sentia bé quan es trobava enfilada a dalt d'una figuera, o com ara, amb els peus penjant. Des que va morir el seu avi, sentia unes ganes terribles de marxar. Ell era el seu company, el seu amic, passejaven junts per la vorera del rierol mentre ell li anava explicant coses de la seva joventut. Unes vegades era una història de quan vivia a París, d'altres de quan estava a Londres o Nova York i d'altres de quan estava a Copenegue o Turquia. Encara que ella sabia que se les inventava perquè el seu avi mai no havia marxat del poble més que per anar a la ciutat més propera, feia veure que se les creia, li agradava tant escoltar-lo. La Nina no havia conegut a la seva mare, que va morir quan ella va néixer i, el seu pare, va marxar feia deu anys i no sabia res d'ell. Ara se sentia buida, com despullada, els nens de la seva edat eren uns rucs, sempre pensaven a fer animalades, com llençar pedres als gats o caçar ocells, no li agradava la seva companyia, i amb les nenes se sentia desplaçada, com un pollet en mig del ànecs. Les sentia parlar mentre ella pensava en altres coses, i és clar, era impossible fer-hi amigues. Ella volia ser actriu. El seu avi va morir l'endemà del seu aniversari quan va complir 13 anys. Recordarà sempre aquell aniversari l'últim que va viure amb el seu avi estimat. Havien passa tres mesos i cada dia es trobava més trista. No es va adonar que el cel s'estava enfosquint fins que es va fer totalment fosc. Es va aixecar, es va posar les sabates i va marxar corrents cap a casa seva.
Entrant a la casa va anar directament a la habitació dels seus avis. Va obrir un calaix de la tauleta i va mirar les coses que hi havia, el rellotge de polsera, uns guants, una capça amb un anell... I un tub de pastilles de les que prenia l'avi per poder dormir. Asseguda al llit, amb el calaix obert es va quedar mirant totes aquelles coses. Sentia la veu de la seva avia que estava a la cuina preparant el sopar mentre li deia.
- Nina vine a ajudar-me!
La Nina seguia pensant en la tristor de la seva vida. Com podia marxar d'aquell petit poble, apartat de tot arreu si no tenia diners? Com podia arribar a ser una gran actriu i viatjar per tot el món? Això era gairebé impossible, i ni tan sols s'atrevia a comentar-li a l'avia, que hagués posat el crit al cel, ella no la entenia, no podia parlar-li de les seves inquietuds, quan li preguntava on era el seu pare i perquè havia marxat, sempre li contestava el mateix, que al seu pare no li agradava el poble i que no sabia on era.
-Nina, no em sents?
No, no la sentia. Va agafar el tub de pastilles i les va abocar a la mà, n'hi havia un grapat, se les podia empassar una a una i l'endemà no s'hauria d'aixecar amb aquella sensació d'abatiment
El timbre de la porta la va sobresaltar. La seva àvia la va cridar de nou.
-Nina ves a obrir, jo no puc!
La Nina va abocar les pastilles sobre la tauleta i va anar a obrir de mala gana.
A l'altra banda de la porta hi havia un senyor.
- Hola Nineta! Sóc el teu pare.
La Nina no va reaccionar, volia recordar aquell home, però quan va marxar ella era tan petita!
- Vaig marxar del poble perquè veia la teva mare por a tot arreu, els records no em deixaven viure, vaig marxar a París i vaig haver de treballar molt dur, tu eres molt petita i no podia tenir-te, ara estic en bona posició i tu ja ets gran, i m'agradaria molt que vinguessis a viure amb mi.
La Nina va abraçar el seu pare i va plorar molta estona. Allò canviava la seva vida.
El cotxe baixava cap a la vall a gran velocitat, mentre la Nina mirava com baixava
L'aigua clara del rierol, a la dreta de la carretera. Es sentia tan feliç que no se'n recordava de les pastilles, del poble, i ni tan sols de l'àvia.
Aconseguiria fer realitat els seus somnis?