Ai, formigueta...

Ai, formigueta meua...
que coneixes bé el camí
i tots els racons amagats
que em fan estremir.

Quin lloc no coneixes de mí?
quin redol no has acariciat
fent-me tremolar de desig,
portant-me a l'infinit?

Comença com un murmuri,
con un senzil xiuxiueig,
que poc a poc es converteix
amb un inténs formigueig.

Caricies suaus, caricies tendres
que lleugerament surquen senders
exalçant-me fins als confins
a l'extrema exitació dels sentits.

Ai formigueta meua...
arribes a la fí del camí
ai... no me puc resistir...
brollen espasmes dins mi!