ahir sopaves a casa

El cap batalla per mantenir l'alcohol ingerit en quarantena, i fer com si no hi fos. La visió es descalça quan em llevo, la memòria s'estranya d'aquest emmartellat estat de migranya, només vam veure una mica de vi.
Escoltàvem ‘starsailor' de fons, I don't know what love is, just en la mesura de no destorbar les teves paraules. Jo intentava mostrar el meu millor trosset, però la pressió no va satisfer la meva entrega, i pagava més la pena callar. Ens miràvem molt i en silenci l'un es deia de l'altre allò que volia inventar-se. És evident que jo tinc construït un mur de frivolitat, pedanteria i repel·lent prepotència, que regento en públic. Faig por, diuen. Potser no coneixia cap més tècnica i ara ja sóc en un fer sense sortida.
Tu deies que no t'importava, bevies un glop de vi, i asseguraves que aquest irreverent habitacle no és més que la façana d'un refugi revestit de melmelada. M'encantaves ahir quan t'esmerçaves a convènce'm que em coneixes bé. M'encantes ara quan et vull mirar i no et trobo.
Feies jocs de malabars amb unes mans que estimo. El sopar estava bo, et vaig dir si volies cafè i vaig riure al recordar que no tinc cafetera. Tu, desconcertat per la meva estranya reacció, vas agafar-me les meves i em vas dir ‘vine', en un canvi de to que prenia la dolçor extrema com a arma de seducció, i m'empenyia cap a tu. Ahir et volia tant! I sempre...
Drets, al cantó de l'escenari gastronòmic que ens va aprovar amb bona nota, vas tornar a entrellaçar les nostres mans, com aquell dia, mentre em feies un petó que aturava primer la musica, després el temps, i més tard a nosaltres. Ho fariem tot, perquè érem nosaltres i els límits de la passió no existeixen quan la possessió de confiança i complicitat son complertes. El tu que ets fa de la facilitat el coixí on recolzar totes les coses. Ho estàvem fent tot, convertint el que podria ser ... vulgar?, en l'acte més setinat, més suau i alhora excitant de fondre's reiteradament, en contracció constant, sense deixar indiferent cap espai corporal perfectament acoblat a l'altre.

Em poso les ulleres, em prendré un ibuprofè. Ah, i he confós els temps verbals perquè el que desitjava, tot i no succeït, també vol formar del meu passat més real.
Vull que vinguis, vull que sopem petons, que em facis l'amor i et quedis aquí per sempre, compartint la melmelada.

Em quedo pensant, amb l'ibuprofè a la mà, quin temps he d'utilitzar per dir que no hi pot haver torrades per tots dos.