aGuaNta, coMPaNy

Cal sempre esforçar-se per sortir del pou. És una imatge força bonica...

que, per mala sort, ens toca viure més sovint del que voldríem. Ens sentim immergits en un pou, però ens sentim salvats perquè hi ha una mà amiga que ens ajuda des de fora. Però... quan aquesta mà amiga també perd les forces...???

Molt ben reflectida, aquesta situació. Ara cal aixecar-se per ajudar a qui fins ara era el teu recolzament. Ara cal mirar amunt i adonar-te que l'exterior no està tan lluny com semblava.

Però sobretot, i tal com tu mateixa dius...

"sempre hi haurà braços disposats a ajudar."

Ho has dit tu. No ho olbidis mai. Perquè tens tota la raó.

Salut!

LLIBRE

avui dia aquest problema està solucionat,
pensa que hi ha:
. grues Serrat
. bombers de la Generalitat
. espeleòlegs agosarats
. cordes irrompibles de fibra de titani
. i aviat, penso, escales mecàniques i ascensors amb "hilo musical... )
( je je je... XD )

. però sobretot... hi ha una manera de sortir d´aquest pou, una manera ( difícil i arriscada, és clar ) salvar-se un mateix... perquè esperar que et salvin... és la solució més fàcil i la menys segura ( crec, jo, pobre de mi! )

amunt, collons! que la vida és bella, la la ra la la...

Potser hauria de fer comentaris més seriosos, més romàntics ( el tema és seriós, tràgic... s´ho mereix ) però jo tinc el vici de veure totes les situacions amb HUMOR...
M´encanta l´humor... m´ajuda a superar moltes putadetes de la vida i així li treus dramatisme als problemes que compliquen el nostre viure diari...

un milió de petons fins que la teva cara, ulls, galtes, nas, llavis... queden com un tomàquet

molt bé les emocions i sentiments. La tant preuada amistat! Qui té un amic té un tresor. I tu ets, segur, un gran tresor!.
Un petonàs!

Annna, m'ha agradat molt, suposo que tots ens hem sentit així alguna vegada, que després cadascú ho sapiga plasmar a la seva manera, és una altra cosa, sta de conya!!! Felicitats companya!!