Agost

Un relat de: AnNna

Deu fer uns deu minuts que ha menjat la truita de mongetes seques que li ha preparat aquest matí la senyora Joana, la dona que l'ajuda a mantenir una mica net el pis on viu, massa gran perquè ho pugui fer ell tot sol. Els primers dies només li fregava els terres, li feia els vidres i li treia la pols, acumulada en tants racons. D'allò ja fa gairebé un any. Els darrers mesos, en marxar, li ha deixat feta alguna cosa per menjar; i així, amb l'excusa que ella gaudeix a la cuina també s'assegura que el Francesc mengi una mica millor del que ho feia abans. L'home li replica que se sent inútil, però en el fons li agrada que estiguin per ell. Li agrada ara i li ha agradat sempre, sobretot quan ho feia l'Amèlia, la seva dona.

L'enyora. I com l'enyora. Són molts anys els que han viscut junts, i és poc temps encara el que ha passat allunyat d'ella. S'estimaven molt, moltíssim. Ni la rutina de la vida havia pogut apagar la flama de la seva espelma, que cremava com el primer dia.
Però el destí havia decidit que aquella bonica història d'amor s'havia de trencar per algun punt.
Que la pel·lícula romàntica s'havia d'acabar.
I quan el final va arribar, com sempre massa aviat, les llums del cinema mai no es van tornar a encendre.

La vida del Francesc va quedar trencada. Esmicolada en mil trossets, com si tot ell i el seu entorn fossin fets de fràgil porcellana.
Aquella tarda, quan tornava de la seva partideta de cartes diària al bar del senyor Felip, i va trobar-la allà, estesa al capdavall de l'escala, amb tota la roba neta escampada pel terra del passadís, va tenir por. En acostar-s'hi i veure que no responia, en veure que un bassal de sang li embrutava els cabells, el cor se li va aturar. En un mateix segon va sentir com cada múscul del seu cos perdia la força, com queia fins a un infinit més enllà dels seus peus. Va plorar. Va plorar fins quedar sec, va cridar fins quedar sense veu, es va esgarrapar amb ràbia fins quedar esgotat. La mort de l'Amèlia va ser com un cop de puny a l'estómac, però aquest cop el dolor no passaria al cap d'uns minuts. Trigaria més. Molt més.



El Francesc, assegut al sofà, amb el televisor encès però sense mirar-lo, pensa. Pensa en el passat, i en el que ha viscut. Li agrada, recordar. Algú li va dir que era bo pensar sovint en el passat per no perdre la memòria. Però també li havien dit que no s'ha de viure del passat sinó del futur. Però quin futur es pot esperar, als vuitanta-cinc anys? El Francesc se sent bé al seu món, al seu temps passat, revivint cada història, cada emoció, cada record resident en la capsa de la memòria.

I és per això que s'aixeca del sofà i se'n va al despatx, on sembla que els rellotges van deixar de funcionar fa anys, on el vaixell del temps va deixar anar l'àncora primaveres enrere. Tota la seva vida ha estat vigilada per aquelles quatre parets. Hi ha cartes, hi ha papers. Hi ha els àlbums de fotografies. Allà dins hi és tot. Es posa davant els àlbums i no sap quin agafar. N'hi ha un per cada mes de l'any, curiosa manera de classificar fotografies. És el fruit de l'avorriment del jubilat, i de voler mantenir la vida ocupada. Uns anys abans s'havia dedicat a classificar-les així.

Com que és època de fred, el Francesc decideix agafar l'àlbum del mes d'agost, perquè enyora el temps en què es pot sortir de casa tranquil·lament sense patir per haver de fer llit dies després. Torna al sofà, estira l'àlbum sobre la tauleta i s'endinsa al seu món, al món de la seva vida, al món de la seva memòria, del seu record.

En obrir la primera pàgina es troba amb un vailet petit, amb pantalons curts i gorra al cap. El Cisquet, ell, el Francesc. Davant una casa blanca de sostre baix. Ho recorda perfectament. És la caseta de Palamós, on ha passat la majoria dels agostos de la seva vida. Quan era petit, hi anaven cada any amb els seus pares i els seus germans, la Remei i el Marcel. Eren dels que cada principis d'agost es trobaven amb la mateixa colla, passaven el mes, i cap als últims dies ploraven perquè fins al cap d'un any no es tornarien a veure. Passaven el dia jugant a la platja, corrent d'aquí cap allà, menjant gelats, fent passejos i observant la gent que voltava. Era un temps feliç. Una foto de la colla, una dels tres a la platja, una altra de la plaça i una d'ell i una noia. La recorda. Especial. Verònica. Van créixer junts. S'agradaven. Fins que va arribar el petó. El primer petó. Un dia, darrere l'església, a poc a poc, tímid. Els dos sols. La Verònica se li va acostar i va ajuntar els llavis amb els seus, provant de materialitzar la màgia que els envoltava. I ho va aconseguir. Màgia de mar, màgia de sal, purpurina de sol i pols d'estels es van unir en aquell gest. Va saber que sempre recordaria aquell dia. I sí. Ara, vell, assegut al sofà, tanca els ulls i torna a ser allà, aquell migdia després de dinar, amb la Verònica. La Verònica. No n'ha sabut res des que ella va canviar de lloc d'estiueig. Trencant l'essència de tots els somnis compartits, els camins de la vida els van separar. Sense poder-ho evitar. I la història que podia haver estat va quedar reduïda a un "continuarà" i a tres punts suspensius que serien eterns.

El Francesc segueix passant gruixudes pàgines plenes de fotos estiuenques de platja, de sol i de nit. Setmanes, mesos, anys, resumits en imatges que respiren vida. Imatges estàtiques, quietes, però mòbils a causa de ser-ne protagonista i barrejar-se amb el temps viscut. Algun somriure, alguna sorpresa. I el temps va passant en aquest documental en forma d'àlbum.

Un nou personatge apareix a la casa blanca de sostre baix. Una noia. L'Amèlia. La seva Amèlia. Es van conèixer de joves, als disset. I des de llavors, tots els agostos els havien passat a Palamós, junts. Tots menys el darrer, que l'havia passat sol. Li havia costat molt decidir-se, però finalment va comprendre que necessitava anar a la platja, tot i que sense ella per, encara que sembli contradictori, sentir-s'hi més a prop.
Al principi hi anaven els dos sols. L'Amèlia i en Cesc, en Cisquet, ell, el Francesc. Ells dos, solets, vivien la vida tal com volien. Llevar-se aviat, baixar a la platja a daurar-se al sol i perdre's en les ones salades, dinar, recuperar la mandra de l'estiu fent una migdiada i sortir a caminar pel passeig al vespre. Així eren els dies.
Més tard van arribar els nens. Primer va ser la Berta i dos anys després va venir l'Aleix. I van tenir la parelleta que tant havien desitjat. Les estones de platja es van convertir en castells de sorra, les migdiades en jocs infantils, i les passejades del vespre en pel·lícules de dibuixos animats. Una foto d'ell i els dos nens coberts de sorra li dibuixa un somriure a la cara. La vida canvia quan et fas gran, però la felicitat persisteix, de la manera que sigui.

I si la felicitat del Francesc canviava d'objectius amb el pas del temps, la dels seus fills també. Van arribar a l'edat de deixar el món dels pares i entrar al món dels amics. L'edat quan un comença a definir el camí de la seva vida. L'edat d'anar contra tot, de ser rebel, de construir-se uns ideals i d'aprendre a viure amb l'esforç d'un mateix. L'edat de començar a sortir de nit i d'enamorar-se. L'edat d'arriscar-se, de ser boig. L'edat de viure de pressa. I a poc a poc van deixar de sortir a les fotos de Palamós.

Així que la casa blanca de sostre baix tornava a tenir només dos habitants. Ell i l'Amèlia, l'Amèlia i ell. Els dos protagonistes de la pel·lícula, amb la pell envellida per l'experiència d'una vida enriquidora. Ara ja no baixaven cada dia a la platja. De tant en tant anaven a passejar per la sorra molla, on les ones deixen de ser ones per esdevenir escuma, sentint la màgia de l'aigua de mar als peus. Però sovint caminaven pel passeig i prenien refrescs als bars abans de migdia. Dinaven a casa, mirant les notícies, estant informats sempre del que passava al seu voltant. Però cap a quarts de quatre baixaven altra vegada per anar al cafè que hi havia a la cantonada, un que tenia unes tauletes a fora per poder contemplar la bonica vista que els oferia el mar. Sempre seien fora. Ja tenien taula reservada, cada dia al mateix lloc, sota un arbre que els regalava ombra. Ell arribava primer, cara al passeig, cara al mar. Un tallat. I observava la gent que passava, nens, parelles, avis... I venia l'Amèlia, al seu costat. Cara al passeig, cara al mar. Un cafè amb llet. I contemplaven les onades com anaven i venien, sense parar, com el batec constant d'un cor enorme que era el mar, com les agulles d'un rellotge que no s'espatlla. Pensant que el mar és com la vida, que no atura el ritme mai. Metàfora o comparació que uns anys després descobriria massa bonica per ser veritat.

Res no pot aturar el mar, però la vida és més fràgil. El dia que va caure per l'escala, la vida de l'Amèlia es va aturar. Es va acabar. I la del Francesc va fer el mateix. Es va trencar, va posar punt i final a una novel·la romàntica que podria haver estat un bestseller si algun escriptor s'hagués decidit a escriure-la.

El Francesc fixa la mirada en una foto que els va fer una xinesa en un restaurant d'aquells de platja de colors artificials. L'Amèlia i ell, somrient. No ho pot evitar, i deixa anar una llàgrima. Plora. Malgrat que hagi passat més d'un any, se sent sol i enyora la seva dona. Potser el temps ho curarà. Potser no. Tampoc n'hi queda massa. Era tota una vida, són massa records. Si recordar és bo, plorar pels records també ho ha de ser.



Després d'una estona mirant les últimes fotografies de l'Amèlia, el Francesc sap que per avui ja n'hi ha prou i s'aixeca del sofà, disposat a tornar al despatx atrapat en el temps per deixar l'àlbum. Abans de desar-lo, però, n'acarona la tapa, com si es tractés de l'Amèlia mateixa qui fos allà dins.
Encara ancorat en el passat, es dirigeix cap a la cuina, arrossegant els peus, per a guardar el plat on ha menjat la truita unes hores abans al rentaplats.


[Sona: Agost - Els Pets]

Comentaris

  • El vaig llegir[Ofensiu]
    potolet | 22-03-2007

    quan me'l vas enviar per msn, almenys una part. M'agrada, perquè és del meu estil ( i aquesta cançó m'encanta ).
    Adéu, noieta

    1 ptunet,

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: