Agafats de la mà

Un relat de: wynelland
Vam sortir del campament a primera hora del matí, quan el sol tot just treia el cap entremig dels arbres. Caminàvem de pressa. El terra estava cobert de pedres i d’unes arrels que et feien ensopegar cada dos per tres. En Víctor, al meu costat, no parava d’esbufegar i de deixar anar un renec darrere l’altre. Jo no deia res, malgrat que ja m’havia torçat el turmell un parell de vagades el dia anterior i que tenia els dits dels peus plens de butllofes. Em feia força mal, però m’aguantava perquè no tenia gens de ganes que l’Elisabet es rigués de mi perquè sóc de ciutat.
Vaig seguir caminant sense fer cas del Víctor. Gairebé ni el sentia; només tenia ulls per l’Elisabet. Per la forma com li quedaven els seus texans gastats, per la manera com recolzava al terra les seves katiusques plenes de fang. La seva cua de cabells castanys i rebels fuetejava amb cada passa la motxilla que duia a l’esquena. I el seu cul... Quin cul! Era rodó i una mica arromangat. Perfecte.
Estava tan concentrat contemplant-la que no em vaig adonar que l’arbreda cada cop era menys espessa, i que davant nostre s’estenia un llac gelat tan gran que gairebé no es veia a on acabava. De cop, però, vaig adonar-me que unes quantes persones del nostre grup s’havien parat a la riba, i que seien a terra mentre es treien les sabates.
–Què passa? –vaig preguntar, com si en Víctor pogués conèixer la resposta.
–Hem arribat al llac –vaig sentir que deia la veu de l’Elisabet. I es va girar cap a nosaltres amb un somriure, i va afegir–: ja us podeu posar els patins. –Els patins? Jo devia posar una cara de tanta estranyesa que l’Elisabet em va respondre sense necessitat de preguntar-l’hi–. Els patins per al gel... Els dueu a les motxilles.
–Duem patins a les motxilles? –va fer en Víctor obrint molt els seus ulls foscos.
Jo, però, no vaig ser capaç de dir res. Em vaig quedar glaçat. Després de caminar durant dies, ara resultava que havíem de patinar? No m’ho podia creure.
El Víctor i l’Elisabet van caminar a pas decidit cap a el llac, i van seure en una roca força gran que hi havia lliure. Jo els vaig seguir, i vaig mirar com es descalçaven i treien els patins de les motxilles. En Víctor va lligar els cordons de les seves katiusques amb un nus ample i se les va penjar al coll, igual que acabaven de fer alguns dels nostres companys.
–A què esperes, Ramon? –em va cridar uns instants després, mentre lliscava àgilment sobre el gel.
Vaig empassar saliva un parell de cops abans de decidir-me a parlar amb l’Elisabet, que en aquell moment s’estava cordant els patins.
–Haig de dir-te una cosa –li vaig dir amb veu tremolosa.
L’Elisabet va aixecar els ulls i em va mirar amb posat innocent. Llavors jo ja era conscient que ella s’havia adonat de com la mirava, i segur que en aquell moment es devia pensar que m’anava a declarar, o si més no que li diria alguna cosa bonica sobre com de bé li quedaven els cabells recollits. Però no. Tant de bo fos això el que li havia de dir. Vaig sospirar. Per sort en Víctor s'havia allunyat una mica d'on érem nosaltres. Vaig tancar els ulls, vaig inspirar profundament i ho vaig deixar anar.
–No sé patinar.
L’Elisabet em va mirar amb els ulls molt oberts durant una dècima de segon, i després va arrencar a riure.
–No fotis! –Vaig notar com una calor sobtada em pujava fins les orelles–. No em diguis que algú tan perfecte com tu no sap fer una cosa tan bàsica!
–Donaré la volta al llac –vaig dir-li secament.
I vaig començar a caminar cap a un cantó mentre contemplava com els nostres companys s’allunyaven patinant llac enllà.
–No diguis bestieses –vaig sentir que deia ella entre rialles, i de sobte vaig notar que m’agafava el braç d’una estrebada–. Trigaries hores.
–M’és igual.
–Jo te n’ensenyaré –em va dir, ara més seriosa–. No es gens difícil.
I em va obligar a posar-me els patins i em va empènyer fins al llac. Ella m’agafava fort la mà suada mentre em donava instruccions de la postura que havia de prendre i de com havia de moure els peus. Les nocions bàsiques del patinatge, em va dir. El terra relliscava sota meu de manera perillosa i les cames em feien figa. Ara el dret, ara l’esquerre, no parava de dir-me ella. Inclina’t cap endavant. Em sentia l’esquena tan rígida com una post de planxar. Quin llac més immens. Si l’Elisabet no hagués estat al meu costat hauria provat de creuar-lo lliscant sobre la meva panxa. No ho hauria dubtat. Per indigne que pogués semblar. I de sobte em vaig recordar d’en Víctor. Jo no el podia veure perquè estava massa concentrat mirant de no caure al terra, però tot i així intuïa que no devia deixar de somriure.
Devia estar-s'ho passant d'allò més bé. O potser no. Ben mirat era la meva mà, la que l'Elisabet agafava.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: