AGAFA UN SOMRIURE, ÉS GRATIS

Un relat de: Ester Sense H
El despertador sempre sonava quan encara no havia sortit el sol. Esmorzava a corre-cuita mentre es vestia per anar a treballar. La senzillesa del mobiliari - una taula, quatre cadires i el llit- i la fredor de les parets nues de qualsevol tipus de decoració, no feia més que demostrar que només dormia en aquell petit apartament.

Aquell matí, com cada dia, caminava cap a l'estació amb el cap baix, escoltant música per aquells carrers solitaris i foscos només il·luminats per la llum groguenca dels fanals. Intentava no pensar en la seva rutina diària. Llevar-se, agafar el metro, entrar a treballar quan encara era fosc. Passar hores i hores al despatx il·luminat amb llum artificial i sense finestres, davant d'una pantalla d'ordinador. Entaforada dins d'aquell cubicle diminut que formava la taula i les mampares al voltant, aïllant-la de la resta de companys. Menjar sola i quasi a les fosques a un racó de l'escala d'emergències. Sortir quan ja s'ha fet de nit, tornar a casa i sopar qualsevol plat preparat al microones. Anar a dormir per començar l'endemà de nou. Així dia rere dia.

Mentre esperava a l'andana, una fulla quadriculada de llibreta enganxada a la pared va cridar la seva atenció. A la part central del foli hi havia dibuixada una emoticona d'un somriure i sota un text: “Agafa un somriure, és gratis”. Sota, tot un conjunt de petites tires amb l'emoticona del somriure per arrancar i emportar-se una. No va poder evitar somriure, es va adonar que ja no recordava quan va ser l'última vegada que va riure. Amb la rialla encara als seus llavis va tirar d'un dels petits somriures i el va guardar a la butxaca.

En arribar el metro va pujar, el vagó anava ple de gom a gom i com sempre es va quedar dreta durant el trajecte. Tothom anava capficat amb els seus problemes i pensaments, uns llegint i la gran majoria amb la mirada fixa al mòbil que duien a la mà, ningú parlava. Els sotracs de les vies era l'única melodia que s'escoltava, de tant en tant feien perdre l'equilibri dels qui estaven al seu costat i ella rebia més d'un cop. Però mai li demanaven perdó, ni una mirada de disculpa, no aixecaven la vista del mòbil o del diari.

Va tardar a adonar-se que ja portaven estona parats, la rutina li feia perdre la noció del temps. Segurament seria incidència i en cinc minuts tornarien a estar en marxa, va pensar. Però mirant al seu voltant es va adonar que no podia reconèixer l' estació. No havia escoltat la veu que sempre anunciava la propera parada, i al rètol lluminós que hi havia sobre la porta tampoc la veia. Les portes encara estaven obertes, ningú havia baixat, tothom continuava amb els ulls clavats al mòbil. Aquella estació segurament era nova, es veia lluent, amb una llum brillant i diferent.

De sobte un detall la va deixar desconcertada, tots els rètols de l'estació eren una emoticona d'un somriure, va ficar la mà a la butxaca i va treure la tira que havia agafat uns minuts abans, era el mateix somriure. Més sorpresa va quedar quan l'emoticona li va picar l'ullet. Va refregar-se els ulls pensant que tot plegat eren imaginacions seves, però en lloc de parar, el dibuix li va treure la llengua deixant-la bocabadada. Cada ganyota que feia l'emoticona anava acompanyada d'un so semblant a l'esclat d'una bombolla. Ella mirava a un costat i altre dins del vagó, i no parava de repetir: “Ho heu vist? ”. Ningú es movia, de fet ni parpellejaven.

Intrigada i aferrada a aquell petit paper amb un somriure dibuixat va fer un pas endavant. Caminava entre els passatgers immòbils que havien estat durant molt de temps els seus companys de viatge, i que continuaven amb la mirada clavada als seus mòbils. Va travessar la porta del vagó amb por però a la vegada encuriosida, i va posar ambdós peus a l'andana per començar a caminar per aquella solitària estació. Les portes del metro es van tacar en silenci, A mesura que s'apropava a la sortida els vagons es tornaven més i més transparents, fins al punt de desaparèixer en el moment que ella va arribar al carrer.

Ja a l'exterior, era de dia i els seus sentits es van veure desbordats per l'onada de sensacions que la van assetjar. Enlluernada per la llum del sol, adaptant-se a poc a poc, els seus ulls van trigar a poder veure tot allò que l'envoltava. Els sorolls del dia a dia arribaven a les seves oïdes, juntament amb el cant alegre dels ocells. I sentia a la seva pell la cremor dels rajos de sol. Respirava profundament amb els ulls tancats, i podia olorar l'aroma de la gespa i les flors del jardí on es trobava. Tot era nou per ella, i va tastar per primera vegada la felicitat.

De mica en mica tot va anar canviant per l'Alba. Primer un nou apartament, ampli, ple de llum, que li proporcionava el caliu que tothom busca a la seva llar. Després una nova feina, a una oficina amb finestres i companys que li feien costat a, que l'anaven a buscar per dinar tots plegats, que la feien sentir que formava part d'un grup i ja no dinava sola. Quan passejava gaudia de tot allò que l'envoltava, del sol, de la gent, de les rialles dels nens jugant. Enrere quedava el món irreal i fosc on va estar vivint, ara aprofitava l'oportunitat que un petit somriure en un tros de paper li va donar.

Comentaris

  • Felicitats![Ofensiu]
    Olga Cervantes | 02-02-2015 | Valoració: 10

    Tens una manera molt maca de capgirar els esdeveniments de la vida quotidiana i convertir un viatge en metro en un viatge iniciàtic.
    Una forta abraçada.
    Pinya de rosa

  • jomagi | 27-05-2014 | Valoració: 10

    Gràcies Ibeth. T'agraeixo el teu comenyari. Una abraçada. Jomagi

  • Transformació[Ofensiu]
    Ibeth | 19-05-2014

    Ei M'agrada el relat, aconsegueixes canviar els anims d'un dilluns ben ensopit!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Ester Sense H

5 Relats

11 Comentaris

2116 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89