Adoctrinament? (4)

Totes tres lliçons ocupen una pàgina cadascuna: la lliçó VII, LOS BÁRBAROS: LOS VISIGODOS, consta de 6 paràgrafs (33 a 38), igual que la VIII, LOS ÁRABES (39 a 44), i la IX, LA RECONQUISTA: REINOS DE ASTURIAS Y LEÓN (45 a 50).

Els paràgrafs inicials i finals d'aquestes tres lliçons recorren massa sovint a tòpics, alguns dels quals encara perduren. I els intermedis, com gairebé sempre, donen prioritat a qüestions religioses o a l'exhibició del caràcter indòmit del poble hispà i la consecució de la seva unitat territorial. Així que les reproduiré integrament, igual que en l'entrega precedent.

La il·lustració de la llicó VII té indubtable força, però reprodueix una obra del pintor postromàntic Ulpiano Checa que du per títol "Entrada dels huns a Roma" (1887), o sigui que res a veure amb la invasió de la Península Ibèrica pels pobles alans (nordiranians desplaçats cap a occident pels huns, nòmades de l'Àsia central), que al seu torn van empènyer pobles germànics com els sueus, vàndals i visigots. Aquests darrers, a més d'estar parcialment romanitzats, van acabar sent aliats de Roma, així que, més que invasió d'Hispània, la presència dels visigots va ser inicialment una delegació de funcions per expulsar-ne sueus, vàndals i alans.

33. Los Bárbaros eran pueblos guerreros del norte de Europa que, a sangre y fuego, invadieron y destruyeron el imperio romano y conquistaron a España.

34. Los Bárbaros que vinieron a nuestra Patria fueron los suevos, vándalos, alanos y visigodos,

35. Leovigildo es el rey visigodo más importante, porque realizó casi totalmente la unidad territorial de España.

36. La religión de los visigodos, que eran arrianos, y los españoles, que eran católicos, originó muchas luchas y persecuciones. La víctima más notable de ellas fue San Hermenegildo, decapitado en la càrcel de orden de su propio padre Leovigildo, por haber rehusado abjurar de la religión católica y recibir la comunión de manos de un obispo arriano.

37. El rey Recaredo abjuró el arrianismo y abrazó el Catolicismo, estableciendo así la unidad religiosa, que favoreció la paz, tranquilidad y progreso de España.

38. Los visigodos dominaron a España trescientos años. Reinando don Rodrigo, los árabes atravesaron el estrecho de Gibraltar y derrotaron a los visigodos en la terrible batalla de la Janda o del Guadalete, la más triste de nuestra Historia porque abrió camino a la invasión musulmana.

Pel que fa als àrabs, en la lliçó VIII, tindria més sentit parlar de musulmans, ja que fins i tot en el moment de creuar per primer cop l'estret de Gibraltar, no tots els invasors eren àrabs sinó també berbers conversos a la nova religió en l'expansió militar de l'Islam des de la península Aràbiga cap a occident, pel nord d'Àfrica, i la presència magribina va ser gairebé exclusiva en les invasions que es van produir en segles subsegüents. Com que en l'expansió esmentada es va ocupar una part de l'imperi Bizantí, els musulmans van actuar com a transmissors de la cultura clàssica grecoromana gràcies a la traducció de molts textos a l'àrab.

39. Los árabes eran un pueblo de Arabia que abrazó la religión de Mahoma y emprendió la conquista del mundo.

40. Los àrabes, después de la batalla de la Janda, se precipitaron como un torrente devastador por toda España, matando o sometiendo a todos sus habitantes. Ante tanto estrago, muchos cristianos huyeron despavoridos a las escabrosas montañas del norte.

41. Se dio el nombre de mozárabes a los españoles que permanecieron sometidos a los árabes conservando sus leyes, haciendas y religión.

Observeu la contradicció entre els paràgrafs 40 i 41: si realment era tan dur el sotmetiment dels cristians als musulmans, ¿com és que molts s'hi van quedar mantenint les seves lleis, béns i religió (tot això a canvi d'una fiscalitat més elevada que l'aplicada als fidels musulmans, cosa que tampoc era tan injusta tenint en compte els temps que corrien)?

42. Los reyes árabes se llamaban califas. El más célebre fue Abderramán III, que favoreció mucho las artes y las letras y construyó la mezquita de Córdoba.

43. El mejor general árabe fue Almanzor el Victorioso, que venció a los cristianos en 52 campañas, pero, al fin, quedó derrotado en Calatañazor.

44. Los árabes dominaron España durante cerca de ochocientos años de continua guerra con los españoles, que los fueron arrinconando hacia el sur, hasta expulsarlos en 1492.

Això de contínua guerra durant vuit-cents anys és un mite, només concebible si, en comptes d'homes, haguessin lluitat exèrcits de cargols. Entrant ja a la lliçó IX, els vuit segles de la reconquesta van ser en principi un llarg període de bon veïnatge ocasionalment interromput per episodis bèl·lics. Sí que és veritat que la progressiva consolidació dels regnes cristians (el sorgiment dels quals va ser posterior a l'ocupació musulmana, i en aquest sentit seria més exacte parlar de conquesta i no de reconquesta) va anar en paral·lel a la fragmentació dels regnes de taifes andalusís, de manera que la frontera s'anava desplaçant cap al sud inexorablement.

45, Se llama Reconquista la lucha de ochocientos años que sostuvo España contra los árabes o musulmanes.

46. Los cristianos de Asturias se refugiaron en las montañas de Covadonga y eligieron por rey a un guerrero joven y valiente, llamado don Pelayo.

47. Don Pelayo ocultó a sus soldados en las alturas de los montes y, cuando los árabes avanzaron por el fondo del valle, les atacó con flechas, rocas y troncos de árboles, causándoles espantosa carnicería y total derrota.

48. Los cristianos atribuyeron la victoria a la protección de la Santísima Virgen, cuya imagen se venera en el santuario de Covadonga.

49. En tiempos de Alfonso II se descubrió el cuerpo y el sepulcro del Apóstol Santiago, y desde entonces muchos peregrinos de España y del extranjero acudieron a venerarle.

50. El rey García I trasladó la corte de Oviedo a León y desde entonces el reino de Asturias, sin cambiar de límites territoriales, se llamó reino de León.