Adéus robats

Havia dormit poc, com sempre i com mai. Portava una setmana amunt i avall. Feliç, un sol brillant la feia bellugar nerviosa i, nerviosa bellugava el sol que anunciava estiu. Portava la samarreta. Li havien regalat anys abans, deia que li agradava com li quedava. Jo me la mirava de reüll, no m'agradava. "Discernir entre el bo i el dolent...",li vaig dir. Ella em va respondre que ni una cosa ni altre: "només cal escollir el que t'agrada i el que no". "Mala puta", però aquest cop no li vaig dir. Somrient va fugir d'aquell infernal dinar "de tota la colla". Vaig veure-la marxar igual que aquell estiu, feia anys, en que vaig decidir començar a estimar-la. Aturat, vaig acabar-me el tallat. Passa el temps i és cert que canvia la prespectiva i es perd l'inoscència...però si aconsegueixes que no sigui així, que el somni continui, que la inoscència cavalqui pel teu somriure, que la prespectiva desaparegui i que només la llum regeixi la teva vida: "Nano, ho has aconseguit!". Com quan, emforrunyada davant del cuadern d'estiu, jo li resolia els exercicis de mates; "Nano, ho has aconseguit!". Ella es posava el nas de pallaso i em feia pessigolles amb les parpelles. Un mes de juny, ja l'esperava a casa l'àvia, la vaig veure arribar. No somreia. Ens vam discutir continuament: per un mini-milk, per la moto, per la bici, pel sofà, per rentar-nos les dents més o menys estona, per somiar, pels millors somnis, per començar a fumar porros, per qui era el gran realment, per en Tro, pels llibres, per voler llegir, per no voler llegir, per no somriure i per discutir. Finalment vam arribar a l'acord que esborrariem aquell estiu, que faríem veure que no havia existit, per així retrobar-nos el següent amb més força. Però no va ser així, entre petons dolços i carícies de principiants, li vaig dir que aquell seria el nostre últim estiu. I avui l'he vist nena, dona i mare a la vegada. Somiadora com sempre. Lliure com mai. Com una papallona tremolosa, tan sols l'he acariciat amb la mirada. L'absurd i tot el que he imaginat ben barrejat dins el meu cap, i a la veu un adéu que no vaig saber pronunciar, ni llavors ni ara.