Adéus eterns (I) - Bona nit

Moltes gràcies pel teu comentari interessant
i generós! Potser tens raó amb el que dius, m'has fet pensar. Una resposta s' em ha ocorregut curiosament tornant a llegir
els teus poemes, sobretot els últims tres, plens de poesia i amor, d'abismes i de "vels grisos" que provoquen dolor. Crec que l'amor provoca felicitat. Crec que es eteri i no s'aferra a un objecte, més aviat surt d'un mateix i es una manera de viure que dona pau a tothom.
Aquest meu poema forma part d'una sèrie. Entre altres coses parla de la debilitat i foscor humana que pot tapar i espatllar l'amor; de la meva tristesa que sigui tan fàcil, que fins i tot era possible amb un amor que em semblava invencible. Després de haver-me tancat al mon durant dos anys per aquesta vivència
traumàtica intento tornar a obrir la porta però d'una manera atenta i pausada.
Malauradament a vegades les persones estem ple d'egoismes i de pors que dona entrada a la confusió, que ens fa voler definir o forçar el que no es pot definir, en canvi sovint no ens deixa reconèixer el que hi ha o el que es nostre en el sentit que forma part de nosaltres. De manera que el teu poema sembla descriure amb molta sensibilitat, el fet de no viure un lligam a fons, de perdre se en una rutina enganyosa una mica
descuidada, fins que les circumstancies de separació fan veure l' importància d'aquesta
relació. Llegint-te m'aporta moltes coses i gaudeixo de la teva profunda sensibilitat.
Una abraçada.
Ones i vent

Quan encara s'és massa menut, i la consciència no pot entendre el perquè d'un adéu... no pots comprendre ni que és un adeu.... però la persona estimada ja no hi és.... i això sí que ho nota el cor...

I és que jo crec que mai no s'acaba de diu adéu a una persona estimada.... per això és etern.

Un poema trist, però has sabut fer poesia de la teva tristesa.... i això t'ha d'ajudar a dolcificar el teu record.

Un petonet, George.

Un engany amagat en cada bona nit, una extrema tristesa no acabada de reconèixer, la indiferència adorm el cor i no el deixa sentir ni el dolor real, ni l'enyor més profund.
La melangia d'aquell amor sincer que roman entre el cor i les parpelles, a mig camí del tot i el no-res, difuminat per la boira de les llàgrimes que no acaben de sortir dels ulls...

M'he ficat nostàlgica, és com perdre el somni més bonic, el que fa bategar la màgia de la vida!

Molt bonic Jordi, ple de sentiment, m'ha deixat una mica feta pols, ja se'm passarà...
Avui estic especialment sensible.

Una abraçada i molta inspiració!