Adéu?

uff! encara no m'he recuperat, estic perduda... m'he subemrgit tant en el teu relat que no n'he sortit.
Salut!

sensacions que hem viscut tots, és agradable que la gent les comparteixi, t'ajuda a veure-ho des d'un altre punt de vista. Molt cert aquest sentiment de buidor al pit, al tòrax. La sensació d'ofec que viatja de la mà de la soletat i la frustració...I sí, com som els humans! Imprevisibles...Una besada des de Mallorca, Gina.

M'ha agradat molt... m'hi sento identificada. Et seguiré llegint!
Un petó

...aquesta frase, estic totalment d'acord amb tu, podria haver-la escrit jo mateixa perquè ho he pensat més d'un cop...

"Ja es ben especial el ser humà quina capacitat d'oblidar, deu ser perquè sinó no podríem viure."

En tens prou amb poques paraules per posar damunt la taula tot el marasme de dubtes, dolor, records i altres sentiments quan ens veiem avocats a una ruptura, potser necessària per no del tot desitjada. Hi ho fas amb habilitat i sentiment a la vegada. Sense sensibleria i deixant en l'aire aquella pregunta que a tots ens ha angoixat.

Pel que fa al relat, doncs, el meu reconeixent.

I sobre la vida en general, una reflexió de filòsof barat... el Sol sempre torna a sortir, per dura que hagi estat la tempesta... I la majoria de les vegades un descobreix que tots aquells llamps i trons ha valgut la pena.

Esclar que abans s'han de tancar totes les portes que queden al darrere...

Una abraçada, majestat ;-)

Tallats ambdós pel mateix patró, en el sentit de tractar-se de dos relats que comparteixen molt més que l'estil narratiu. Els dos són relats molt intimistes, que recreen un món propi, i això és el que vull destacar (la recreació d'aquesta introspecció) per sobre de la història que hi ha de rerefons.

Preguntes, dubtes, moments entranyables recordats... Tot això configura el retrat perfecte d'una inquietud interna, de la reflexió sobre un abans i d'un després que plasmes en aquests dos relats, particularment, però, en aquest últim.

T'animo a seguir escrivint. I a explorar, perquè sempre hi ha moltes coses a dir.

Una abraçada,

Vicenç

no puc opinar aquest relat, que possiblement sigui tan bó com t'han dit, però és que he viscut des del principi al costat d'ells dos molts moments durant aquests més d'onze anys del seu amor i no sé avenir-me'n, em fa mal, i fins i tot em sento culpable en la meva petita parcel·la, els estimo a tots dos individualment, però també estimo la parella que formen... La setmana passada vaig estar parlant amb ell, perdona'm, sé que tinc una trucada pendent.

els he llegit els dos i et puc dir que el teu és un estil que m'agrada i comparteixo. Els meus personatges no poden ser tan sincers, per això t'envejo.
Jo sí sé què passaria si la teva prota és una mica llesta i coherent amb la seva sensibilitat:
l'agafaria, l'abraçaria, el petonejaria i farien l'amor. Després ja en parlarem: hi ha poques coses que per amor, amor amb majúsculas, no es puguin solucionar. T'ho dic amb coneixement de causa, i no precisament en la millor situació per fer anàlisis lògiques. Novament felicitats. Espero més delicadeses teves.
foster

Intensa descripció de sentiments i sensacions, ben exposada i millor narrada, amb pulcritud que sona natural. L'amor és com una enorme incoherència, com un "error per defecte" del cervell humà, però centrar-lo en paraules costa, al menys em costa a mi...

Biel.

El teu relat descriu sentiments de molt endins, una barreja d'emocions de tota mena. Tens tota la raó, tenim tendència a oblidar la part dolenta de les persones, idealitzem els instants que ens han omplert el cor de carícies i passió.
El cap es capaç de veure la necessitat d'una ruptura amb el passat i endevina la força per anar endavant de nou, però el cor va per lliure.
Què passaria si la mirada i les paraules tornessin a obrir-se camí entre el dolor, l'enyor i les ferides?
Molt ben descrit, deixant a la llum la humanitat de la persona amb tota la seva força interior i vulnerabilitat a la vegada.

Una abraçada i fins la propera!

Uauu, princesa!
Entendridor com diu Conxa, mmm, un relat intimista i preciós. Felicitats.

OhCapità.

si el teu relat o el comentari d'Estemariu ... entre tots dos meu entendrit ...

Una aferrada a tots dos

Conxa

llegir-te és com ser el pacient d'una operació a cor obert. Extreus amb delicadesa experta cada un dels sentiments i els expresses amb precisió de cirurgià. Encara no he despertat de l'anestesia.