Adéu!

Un cor estret, compungit d’ànsia
Ho has vist, mes no dius res
Un cop d’ull l’alè m’ha pres
A pesar de la distància
Vaig revisant amb constància
Cada instant faig un clic sec
Que compassa el fort batec
Accelerat, patiment
Valga’m Déu quin sentiment
Que m’oblidis no m’ho crec

Però així i tot la ignorància
Que em tens en aquest moment
(just és no tenir-me esment)
Em porta una ràbia rància
I revís amb petulància
Vaig mirant sempre seguit,
Cops de vista que amb neguit
Van augmentant l’enyorança
Anihilant l’esperança
De ressorgir de l’oblit

Un contacte, per esport
Just per practicar el vers
M’ha fet estar ben immers
En una casta de mort
Com un cop de puny ben fort
El fet de ser glosador
Em tanca en una presó
De mots punyents i dispersos
Que van formant quatre versos
En la desesperació

Encara no me puc creure
Que essent el món tan immens
Hi hagués moment tan intens
Per tu i jo poder-nos veure
Jo ho havia de preveure:
Somrient me feres teu
I ara deman a Déu
Que el meu temps no malbarati
Que te torni a mi o em mati
I per si de cas. Adéu!