Adéu...?

Vint-i-cinc minuts, tan sols vint-i-cinc i el meu cor es va tornar de pedra.
Alguna cosa em deia que aquella retrobada significava un adéu i no pas, com les altres, un a reveure. Mai n'havia estat tan segura, els seus ulls em deien més del que em podien dir les paraules. Els nostres camins es separaven allà, en un bar prou elegant per anar a prendre un cafè cada tarda. I els dos ho sabíem. Sabíem que aquell seria l'últim cafè, l'últim moment que compartiríem de les nostres vides.
Ell era per a mi un parèntesi en la rutina que m'envaïa el dia a dia, una llum clara en un dia de boira. Totes aquelles tardes s'havien convertit en els moments més esperats de la setmana. No era només un intercanvi de mirades, no parlàvem per parlar, o potser si. Malgrat això, notava com cada paraula tenia sentit i despertava en mi un sentiment nou que no coneixia.
Però aquella trista tarda de novembre era diferent, l'expressió dels seus ulls no era la de sempre, fins i tot juraria que el color no era el mateix, aquella tarda reflectien incertesa i alhora confusió. En la seva cara ja no es dibuixava el seu dolç somriure de cada dia. Els silencis incòmodes que mai havien format part de les nostres converses ara ens inundaven cada minut, cada segon d'aquell temps infinit. Infinit....
Les paraules sortien molt a poc a poc com si alguna força misteriosa les fes presoneres entre els llavis. I en acabar, l'adéu. L'adéu que, com els dies de novembre, era fred i gèlid; l'adéu que havia estat evitant tota la tarda i no volia que arribés mai. Aquell mot de quatre lletres se'm va clavar al cor com mai ho havia fet cap altra paraula, tan intensament que de seguida vaig sentir com se m'humitejaven els ulls. Vaig intentar contenir el que volia ser una llàgrima però la densitat d'aquella petita gota d'aigua va fer que llisqués subtilment galta avall.
Poc després, la malenconia es va apoderar del meu cos i tots aquells records... Enyorava cada cafè, el soroll de la cullereta en remoure el sucre, el fumejat que deixava entreveure estranyes formes en l'aire, el regust amargant que quedava després i el seu agradable aroma, tan peculiar... Però sobretot trobava a faltar la història que acompanyava a cada un dels cafès plens de màgia, en aquell racó de la ciutat; històries que ja no s'escoltarien...
Tot això en vint-i-cinc minuts.
Ara ja estava sola. Asseguda a una simple cadira de fusta mirava el sucre que havia quedat al cul de la tassa de cafè. El parlar i el riure de les taules del costat s'havia convertit en un murmuri persistent i molest. Encara podia olorar l'aroma del cafè i sentia les culleretes anant d'una banda a l'altra de la tassa jugant a repartir el sucre. Tanmateix no hi havia històries, ni converses, ni mirades...
Qui sap si algun altre dia podria arribar a creuar-me amb ell pel carrer. El meu cor ho desitjava i si més no, de moment, en restaven els bells records d'aquelles tardes que van ser poques però màgiques i inoblidables.