Cercador
Adéu "tesoro", t'estimo
Un relat de: Ainoa- Compartir:
Tinc el cap ple de trossos de lletres de cançons, de poemes, d'esperances I faré ús de tots aquest elements per escriure't un cop més i possiblement per última vegada, inconscientment t'escriuré tota la vida
Una porta es tanca, una altra s'obre, i així es creua tota una casa encantada i tenebrosa, així vivim tota la vida, sense arribar a ofegar-nos, quina crueltat. He plorat tant que podria haver-me escanyat però Déu no ho ha permès, perquè? Per que no has deixat que morís de pena? perquè seguir caminant, que em tens deparat? Que amagues per no permetre que m'acabi de consumir?
Déu no ho permès, i la gent del meu voltant tampoc, perquè? Em sento fracassada amb tu, em sento deprimida, inferior, estúpida per no haver sabut fer-te feliç, dolenta per no haver-te fet somriure, tonta per no tenir el teu cap, ingrata per no saber-te tornar cada carícia teva.. en canvi la gent s'apropia i em seca les llàgrimes, perquè si sóc tan perversa? No em mereixo això, però ells insisteixen en donar-me la seva mà, i m'obren els seus braços, dient-me que no hi ha persona que em mereixi, ni home que valgui tan com jo, tontes excuses per a que deixi de plorar i en canvi, encara em pot més el crit ofegat del dolor, si tan bona sóc, perquè has marxat?
"Cançó 31 de Rafel Alberti: de piedra los que no lloran, de piedra los que no gritan, de piedra los que no ríen, de piedra los que no cantan,... Yo nunca seré de piedra, gritaré cuando haga falta, reiré cuando haga falta, cantaré cuando haga falta...."
I torna Rafael a repetir-me " de piedra, de piedra, de piedra..."
"Puedo escribirte los versos más tristes esta noche..."comença Neruda a dir-me, a incitar que ho faci, que ho tregui tot i que acabi com ell dient "Aunque éste sea el último dolor que ella me causa, y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.."
Us escolto a tots dos i a milers d'estels que em miren des del cel, quan la meva mare vora el llit, em diu allò de "Si de noches lloras por el sol, las lágrimas no te dejarán ver las estrellas" , és cert, però algú oblida que el sol, és un gran estel, el més brillant de tots, el que dóna calor, el que dóna significat a la vida. Igual que tu un dia ho vas fer, igual que eternament ho faràs, amb tu o amb la teva absència.
No diré el teu nom, aquest serà el càstig etern que reservaré, no diré el teu nom, no l'escriuré, i els llavis emmudiran quan apareguis entre lletres i el sulls se'm segueren per no veure't. Em condemnaré com el pare que va castigar sense dir el nom del fill preferit, fins que un dia com ell, mori deixant escapar el teu nom.
Avui tenia força a les cames, tenia força per caminar, per obrir els ulls i enfrontar-me a la teva absència, demà tindré forces per menjar i córrer, i quan hagi vençut al monstre que em devora el cor i em rossega l'anima, podré tornar a mirar els carrers sense por a veure't. Tindré forces per dormir sense ajuda, força per somiar amb àngels que no tinguin el teu rostre, força per acariciar i desvestir un cos que no serà el teu.
"De piedra..." em recorda Alberti, "de pìedra" mentre ploro, ploro i ploro, "de piedra.." entretant penso que tu no ho fas, mentre em torturo voluntàriament dient que t'estimo, dient-me que necessito tenir el teu cos damunt meu, per molt imperfecte que fos, dient que necessito que m'abracis per molt ocupades que tinguessis les mans, que em diguis un t'estimo per poder vèncer la tenebror.
T'he estimat, ho saps, ho saps, m'has estimat, em consolo dient, que m'has estimat, oi? Però el teu amor i el meu són diferents, massa, oi "tesoro", i em permeto dir la paraula dolça que ja coneixes, "tesoro", i els ulls es plenen d'una teranyina fina, i ploro pel que acabem de perdre, ploro jo per tots dos, perquè sé que tu no ho faràs, ara mateix estàs pres de la ràbia encara, estàs enfadat, orgullós i segur de tu mateix, tens les coses clares i estàs convençut, dins el teu món estàs protegit.
Ploraré jo per tots dos, pels cinemes plegats, pels passejos per Barcelona, pels somriures arrancats, per les vegades que ens hem fet l'amor... ploraré jo pel que ha estat i pel que no es recuperarà, ploraré jo per haver-te estimat i agraïda per fer-ho, però sobretot ploraré de dolor i pena, i por, de saber que un dia acabaran les llàgrimes i llavors, voldrà dir que estic curada i preparada per viure sense tu, i tot i que et vegi i dins meu es mogui un cuc, no serà el mateix d'ara. Potser la roda gegantina del món ens torna a unir, fins ara he pregat per a que passi, i tornem a estar plegats, però no serà el mateix, ni la edat, ni el moment, ni segurament la olor de la vida...
T'he demanat que em truquis i que farem un cafè, una xerrada, ens la devem, però no crec que la fem, no trucaràs, en el teu món no tinc cabuda, i tu en el meu no t'has fet lloc, i junts no em pogut crear un espai, oi que n'és de trist?
Sé que avui gairebé no he plorat, només una mica, tot i que hi hagi temps de descans sense plorar, tornaran les llàgrimes quan pensi que estigui curada, però és normal.
Recordes, t'estimo.
Ahir em deia Bécquer a la orella "..Olas gigantes que os rompéis bramando.." "..Llevadme por piedad a donde el vértigo con la razón me arranque la memoria. ¡Por piedad! ¡Tengo miedo de quedarme con mi dolor a solas!" i em moro de por, perquè el dolor ha estat tan fort que em moria, i durant dies he estat morta, morta sense tu, sense la teva olor, sense els teus llavis...ara veig que no estava morta, sinó dormida, i encara estic dormint, però ara més dolçament, d'aquí a molt temps despertaré, i hauràs estat un somni dolç i agre, un somni etern.
Que ha fallat, amor meu, que ens ha passat? Som diferents, i amb això en tenim prou, però ens estimem, oi amor meu? Ens han vençut les discussions, ens ha pogut la ràbia i l'orgull, ens han vençut, derrotats per un enemic invisible que possiblement l'hi hem permès l'entrada nosaltres, i així ho diria bécquer "..Dimos formas reales a un fantasma,
de la mente ridícula invención, y hecho el ídolo ya, sacrificamos en su altar nuestro amor." I així ho hem fet. Però dono gràcies per tenir la oportunitat d'haver-nos estimat, d'haver-te conegut de nou.
"De piedra..." però jo et conec i sé que amagues un nen, sé que m'estimes, ho sé. "De piedra.." però per molt que et conegui, t'amagues i amb el temps, se m'ha desdibuixat la teva cara més dolça i ja només veia la pedra, potser me la he imaginat? Potser no ha existit mai la teva cara de sucre? No em deixis que dubti.
He de donar gràcies, el destí ens va donar la oportunitat de tornar-nos a trobar, potser ens la tornin a donar. Provo de pensar en això com en un gran joc, ens va tocar plegats i 8 anys després varem repetir, potser d'aquí uns anys tornem a trobar-nos i tornem a fer l'amor, a passejar i a viure per tercera vegada una història diferent amb algú conegut de tota la vida.
T'esperaré, t'esperaré sempre, potser no a casa, t'esperaré mentre surto a ballar, t'esperaré mentre estudio, t'esperaré mentre treballo, t'esperaré explorant nous cossos d'home, t'esperaré plorant per ells, t'esperaré per sempre, tot i sabent que no tornaràs, t'esperaré sempre i quan tornis, estaré aquí. T'esperaré i així renovo el jurament que tu un dia em vas fer:I'm here waiting for you.No ho dubtis per moltes vegades que et giri la cara, per molts moments que no vulgui mirar-te als ulls com tu has fet avui.
T'estaré esperant.
T'estimo tesoro.
Comentaris
-
un lector[Ofensiu]jmgg | 09-02-2006
Hola
Jo ja be tant s'en dona, no se que dir ,ho han dit tot. Només que el temps passa encara que no vulguis, collons que malament, si et fa falta no se que, conta amb una orella, ja està
Apasiau
Josep Mª
-
Tranquila que tu no ets de pedra i tens un grant cor.[Ofensiu]AINOA | 14-01-2006 | Valoració: 10
Hola Ainoa.
Es fet un relat amb un fort sentiment. on es viscut experiencies molt bones que ara en causen molt de dolor.
Es tret unas frases molt maques dels autors: Neruda I Becker que son els meus preferits.
Mentres el llegia pensaba amb aquell coment que en vas fer i en vas dir que el tenies a Italia em semble que era, si era per ferte tant de mal millor no hagués tornat.
Anims i una abraçada ben forta de la teva companya de nom. -
Tresor etern[Ofensiu]jacobè | 27-11-2005
Ainoa! Feia temps que t'esperava. Benvinguda de nou! Malgrat algunes faltes ortogràfiques i sintàctiques és un text amb molta força i ben expressat. Hi ha frases genials, les he subratllat i me les he fet meves. Gràcies.
Jo també visc inserint poemes i cançons en el meu dia a dia. Tu has fet una tria preciosa.
Cuida't,
Cançó -
Hola guapa!![Ofensiu]Gemma34 | 27-11-2005
quan de temps! el més maco d'RC és que tens un grapat d'amics que no te'ls acabaràs.
Aquesta carta surt de molt a dins, i ens has regalat una mica de tu, has posat a les nostres mans el teu patiment i per un moment l'hem compartit amb tu.
De que serveix un amor a mitges? De veritat vols tornar? No desitges ser el centre d'atenció d'algú que et digui a tothora que t'estima? No prefereixes descobrir un nou home? La ventatge que tens és que a més a més de ser inteligent i guapa ets una bellíssima persona. Jo no dubto ni una mica que el teu cor te'l robarà algú altre amb tanta força que el dia que passi te'n recordaràs de mi...
No tinguis pressa. Mentres, busca qualsevol cosa que et distregui, que et faci passar l'estona i el temps, i d'aquí a uns mesos em donaràs la raó. Ell potser tornarà, però quan això passi tu ja veuràs les coses pel seu color, i veuràs com el teu "tesoro" és millor que quedi en record.
I si hi torneu, ha de ser amb molta passió. Que el foc us cremi per dins si un no està aprop de l'altre. De que serveix un amor a mitges?
Perdona per fer de consellera matrimonial, però no m'he pogut estar. Tu vals molt! No ho dubtis mai.
Gemma34 -
Surt del cor[Ofensiu]brideshead | 24-11-2005
Un relat que vessa de sentiments, hi ha ràbia, hi ha impotència, hi ha incompressió del què ha passat, hi ha negació de la situació, hi ha plor, hi ha dolor, i sobretot ... i hi ha amor.
"...Ens han vençut les discussions, ens ha pogut la ràbia i l'orgull, ens han vençut, derrotats per un enemic invisible que possiblement l'hi hem permès l'entrada nosaltres, i així ho diria bécquer "..Dimos formas reales a un fantasma,
de la mente ridícula invención, y hecho el ídolo ya, sacrificamos en su altar nuestro amor." I així ho hem fet. Però dono gràcies per tenir la oportunitat d'haver-nos estimat, d'haver-te conegut de nou..."
Doncs sí, fas bé de donar-li les gràcies, perquè sense ell no hauries viscut un amor tan gran i tan poderós. Però... alerta! Posa't un límit, una data, i a partir d'aquí, oblida'l, t'ho has d'exigir a tu mateixa. Només així podràs descobrir que hi ha molts altres homes que et poden fer feliç i tu a ells. I serà, amb tota certesa, un altre tipus de felicitat, un altre amor, però igual, o més, important, més apassionat, i més vertader. I això ho aconseguiràs, com tu bé dius, tancant una porta i obrint-ne una altra, per seguir aquest caminar per tota aquesta casa que és la vida. Una vida que sempre ens dóna alegries i tristeses, neguits i emocions, pena i joia, però que només has de saber apreciar i transformar tot allò dolent i injust en bo i just.
M'ha agradat la força arrossegadora del teu escrit, tots els sentiments que has vomitat amb aquesta impetuositat aclaparadora. Et felicito per haver-ne estat capaç. Crec que ja has fet el primer pas del llarg camí cap a la felicitat.
Em sento molt feliç de tornar-te a veure a RC. Vas marxar a principis de setembre i ens vas dir que era per temes de salut. Celebro moltíssim que hagis tornat i que tinguis totes les ganes del món de tornar a llegir i escriure. És el millor senyal que les coses comencen a rodar de nou.
Una abraçada molt i molt gran, Ainoa, i sigues re-re-re-rebenvinguda!
-
Benvinguda[Ofensiu]pivotatomic | 24-11-2005
Ostres! Quin relat més sentit. El llegeixo i no puc evitar sentiments contraposats.
D'una banda, aplaudeixo la seva força, la seva intensitat, la seva sinceritat i la capacitat de posar en paraules sentiments i situacions que, si no s'és de pedra, tots, absolutament TOTS, hem sentit algun dia. O si no, que aixequi la ma qui no hagi patit mai per amor!
Aplaudeixo especialment aquest final on afirmes que esperaràs sempre. I descrius una espera que em remet directament a un dels meus llibres favorits, "El amor en los tiempos del cólera". Si el final és important en un relat, tu aquí te n'has sortit realment bé.
D'altra banda, i ara des d'un punt de vista purament estilístic, hi he trobat massa imperfeccions. Frases coixes, paraules incorrectes, signes de puntuació mal escollits, faltes d'ortografia greus, errors tipogràfics... Segurament, tot producte de no haver repassat el conte. D'haver sucumbit a la impaciència i d'haver donat més importancia als fons que a la forma. Pecats justificats en aquest cas, però que, reconeguem-ho, perjudiquen bastant al relat. Com a fan incondicional teu, i veient les moltes virtuts d'aquest darrer conte amb que ens regales, et prego que li donis un parell de repassades i podis totes aquestes males herbes que ara l'enlletjeixen sense necessitat. Si ho fas, el resultat serà espectacular.
I sobre el mal d'amors, dolça Ainoa, des de la trista experiència d'un que ho és tot menys de pedra, et diré que el millor remei és el temps (el temps i una altra persona, no ho dubtis). Bé, això i tenir molt present que, encara que ara et sembli que no, un dia et despertes i t'adones que "per sempre" és massa temps.
Per cert... és bo que hagis tornat. T'hem trobat a faltar, saps? -
M'ha fet posar...[Ofensiu]Gorwilya | 24-11-2005 | Valoració: 10
la pell de gallina! Sobretot el tros del final... Quan de sentiment que hi ha posat, es nota que és real i molt recent. Has sabut encavir poemes i cançons de personatges coneguts entremig del teu relat i ha quedat tot ben encaixat! M'ha encantat! I la manera com ho has plasmat tot és genial!!
I a la pregunta sobre la recerca d'un remei... El millor remei és el pas del temps i les ganes de la pròpia persona de tornar a ser feliç com abans... ;P
Petons i una abraçada!!
Gorwilya
P.D. No deixis que les llàgrimes et facin oblidar com somriure! -
molt sentit[Ofensiu]foster | 23-11-2005
i potser, de massa sentit no t'adones que perd una mica de força amb la repetició de la mateixa idea amb la mateixa quasi calcada forma... a nivell personal i referent a l'ànima del relat, jo li diria a la teva prota que sí, que l'esperi tohora i a tot arreu, però que provi a caminar per si sola durant un temps... pas a pas, primer un i després l'altre i l'altre...la resta li vindrà donada. I quan se senti segura i autosuficient l'altre apareixerà (no hauran perdut del tot el contacte, és clar) i s'adonarà de com l'ha trobada a faltar i com la necessita més que mai ara que són dos, no un i mig.
ehem, en foster donant consells? no, no, responent humilment a la teva crida de remei per al mal d'amor.
un petonàs,
foster (fost per als amics) -
Retornes amb força, Ainoa[Ofensiu]filladelvent | 23-11-2005
Amb una força que espanta; la força que prové de sentir que ja no hi tens res a perdre, que ara ell ja no hi és.
Crec que el teu relat desprèn una energia brutal, un huracà que tot s'ho emporta: el de l'amor; i encara més: el de l'amor d'una dona que implora que l'home que se n'ha anat.
M'ha sorprès sobretot el final:
T'esperaré, t'esperaré sempre, potser no a casa, t'esperaré mentre surto a ballar, t'esperaré mentre estudio, t'esperaré mentre treballo, t'esperaré explorant nous cossos d'home, t'esperaré plorant per ells, t'esperaré per sempre, tot i sabent que no tornaràs, t'esperaré sempre i quan tornis, estaré aquí. T'estaré esperant.
Em quin convenciment que ho dius! Fa por i tot la força de les paraules d'un amor passional i que creus que traspassa el temps...
De Béquer a Neruda, passant per Rafel Alberti, amb una cançó preciosa, i amb unes paraules (de piedra, de piedra) que has sabut afegir al text de manera concisa, precisa, amb molt d'encert, sobretot al final, quan li retreus a ell que no s'amagui rere falses aparences:
"De piedra..." però jo et conec i sé que amagues un nen, sé que m'estimes, ho sé. "De piedra.." però per molt que et conegui, t'amagues i amb el temps, se m'ha desdibuixat la teva cara més dolça i ja només veia la pedra, potser me la he imaginat? Potser no ha existit mai la teva cara de sucre? No em deixis que dubti.
Felicitats Ainoa per les teves paraules, sentides i concretes. Però deixa'm desitjar-te que en el pròxim relat hi hagi un clar de llum, una esperança que despunti... i que no ens deixis en aquest sofrir de l'espera!
M'alegro de retrobar-te per aquesta pàgina, amiga!
-Filladelvent-
-
L'amor de vegades.......[Ofensiu]angie | 23-11-2005
pren formes diferents. La sil.lueta coneguda que t'alegrava el pensament, de vegades, s'enterboleix i pren la forma d'un altre cos, un altre cor, un altre batec......
Et recomano, vista la tristor impresa, llegeixis el meu poema Ha tornat...
Sé de que parles Ainoa, un petó molt fort i...... les llàgrimes arriba un punt que no són bones. -
(x tu, el meu primer comentari!:)!)[Ofensiu]marina* | 23-11-2005 | Valoració: 10
Realment preciós Ainoa..
Un escrit ple de sentiment on has buidat la tristesa que duies dins.
M'estranya ser la primera en comentar-te'l.
Un escrit que has fet teu i que has aconsegueixi que la meva pell es fiqui de gallina! (dons sisi, ho has aconseguit..!:)!).
Molta sort i ànims.
I recroda, "despues de una tormenta siempre viene la calma" (bebe)
Valoració mitja: 10