Cercador
Adéu, primera dent!
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Li ha caigut la primera dent de llet, al nen. L'espanta la sang, és de mena cagadet. La mare el calma, l'acarona i li fa embolicar la peça perduda en un mocadoret amb un rivet un pèl cursi i que té brodades una inicial que no pertany al menut. Són les d'una tia-àvia de constitució grossa i robusta, que menjava per tres i que, paradoxalment, va morir d'un refredat comú.
És l'embolcall que ha de trobar l'angelet quan vingui a bescanviar la dent per un regalet.
El nen, un xic escamnat, el posa sota el coixí. Aquella nit, mentre dormi, el fet màgic s'esdevindrà. El present serà una bagatel·la, és clar, que les butxaques de l'època van molt buides. Però la il·lusió crearà el somriure i l'acceptació, sigui una bossa de caramels, un retolador amb tinta-purpurínica o un joc de cartes.
Al llit, el nen no es pot dormir, tomba cap un costat cap a l'altre, respira de pressa, els ulls no tenen cortines. Inquiet, té set, té pipí, té por, té de tot.
De sobte qui apareix no és pas la mare. Una figura... el rostre d'expressió afable...abillada amb roba tutticolori.
"Sóc la teva Àngela de les dentones i que també et guarda. I que les guarda. Gibert, cada dent forma part d'un collaret que confegeixo, que un dia dringarà molt per fer saber que ja seràs un nen gran. Avui és la que fa 1, petita i vergonyosa, no sap què ha de fer. Només venir amb mi on romandrà com un tresor de la infantesa. Li donaré xocolata, galetes, poma dolça i pa amb tomàquet i formatge, el que sé que vol. Li faré pessigolles amb un raspall perquè estigui ben neta. La duré al pati de les dents tremoloses, faran música i es calmarà...com tu."
La veu dolça es va esvaint...
L'endemà un bony important fa muntanya sota el coixí, en un extrem. El nen descobreix que és un osset de peluix d'expressió simpàtica, vestit amb una camiseta alegrement virolada.
I li sembla recordar uns mots: "et deixo un amic tovet i amorós que t'ajudarà a fer unes bones nones!".
I ni el mocadoret de l'avantpassada A. no hi és, ni la dent. I la mare se'l mira, sabent de què va el misteri.
És l'embolcall que ha de trobar l'angelet quan vingui a bescanviar la dent per un regalet.
El nen, un xic escamnat, el posa sota el coixí. Aquella nit, mentre dormi, el fet màgic s'esdevindrà. El present serà una bagatel·la, és clar, que les butxaques de l'època van molt buides. Però la il·lusió crearà el somriure i l'acceptació, sigui una bossa de caramels, un retolador amb tinta-purpurínica o un joc de cartes.
Al llit, el nen no es pot dormir, tomba cap un costat cap a l'altre, respira de pressa, els ulls no tenen cortines. Inquiet, té set, té pipí, té por, té de tot.
De sobte qui apareix no és pas la mare. Una figura... el rostre d'expressió afable...abillada amb roba tutticolori.
"Sóc la teva Àngela de les dentones i que també et guarda. I que les guarda. Gibert, cada dent forma part d'un collaret que confegeixo, que un dia dringarà molt per fer saber que ja seràs un nen gran. Avui és la que fa 1, petita i vergonyosa, no sap què ha de fer. Només venir amb mi on romandrà com un tresor de la infantesa. Li donaré xocolata, galetes, poma dolça i pa amb tomàquet i formatge, el que sé que vol. Li faré pessigolles amb un raspall perquè estigui ben neta. La duré al pati de les dents tremoloses, faran música i es calmarà...com tu."
La veu dolça es va esvaint...
L'endemà un bony important fa muntanya sota el coixí, en un extrem. El nen descobreix que és un osset de peluix d'expressió simpàtica, vestit amb una camiseta alegrement virolada.
I li sembla recordar uns mots: "et deixo un amic tovet i amorós que t'ajudarà a fer unes bones nones!".
I ni el mocadoret de l'avantpassada A. no hi és, ni la dent. I la mare se'l mira, sabent de què va el misteri.
Comentaris
-
bonic[Ofensiu]montserrat vilaró berenguer | 16-09-2015 | Valoració: 10
Iun relat tendre I precios
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435735 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com