Adéu Narcís

Adéu Narcís,
sembla que quan la primavera arriba als cors d'aquesta petita ciutat, tu marxes. La teva despedida ha estat tan inesperada que cada cop que hi penso crec ser dins un somni, creient-me que no és veritat, que encara ets aquí, que encara et puc tenir...però el teu sobtat "adéu" m'ha deixat l'ànima glaçada. I sé que no puc retenir-te, ni amb els braços, ni amb les meves paraules. I encara menys, amb els meus llavis. Fuges de mi. Has fugit i no sé per què...és que no s'hi val, en aquest joc, cridar un "t'estimo" ben fort i guanyar la partida?
A mi em trenques. Dins meu estic plena de gotes melancòliques de tardor, amb gust de mel, com els petons que somio. Petons que persegueixo, com he perseguit fins fa poc els teus ulls, les teves mans, el teu alè, la teva olor...ni un record teu, perquè tot tu has marxat. T'enyoro, Narcís. No puc passar les hores sense pensar-te. Tampoc puc passar els dies sense repetir en veu baixa els mots que m'enviaves. S'han acabat les cartes. Aquelles cartes secretes, amb olor de nervis i màgia, per saber què s'amagava rere cada lletra teva. Jugàvem, amb els mots, a dir-nos coses impossibles, i jo em sentia com una princesa encantada entre les aigües.

Has tingut por i m'has deixat nua per dins. Has tingut por i no m'has volgut mirar a la cara. Has acabat pensant que aquesta relació no ens duria enlloc i ho has deixat córrer. Sense dir-me res a mi, sense pensar que jo també formava part d'aquest joc de pistes amoroses. Algunes nits et ploro, i no totes les nits somio històries que acaben bé. Ai, Narcís! Et necessito. Si sabéssis com t'he arribat a desitjar...! Des del primer moment vaig saber que eres tu, i ja no vaig voler res més. I ara, la teva inseguretat ens ha traït. Ni un adéu suau, ni unes paraules per frenar les llàgrimes...res de res, ja no hi ets. Els dos sabiem que no podia ser, que a la teva edat tu tens obligacions i responsabilitats que jo encara no tinc, i tenies por de robar-me la joventut en una sola nit. L'amor té fronteres? Jo crec que no. És com en el teatre, allí dins tot és possible. Però m'has barrat el pas a l'escenari. Has creuat el pont i ara t'allunyes de mi. Tants somriures amagats, tantes frases encantades...la joventut era dins teu fins fa poc. Ara de cop, sí que veig que et fas gran, i que no tens ganes d'afrontar segons què. Tot té la seva etapa, però l'amor no en té, d'etapes! Així doncs, encara no sé què has fet marxant del meu costat. No entenc res ara mateix...tot em desconcerta, tot em sembla incert...tot em recorda a tu.
Et seguiré pensant, Narcís, per molt lluny que siguis. I et seguiré esperant, si cal, molt més enllà de les muntanyes.

Una abraçada infinita de la teva fada llunyana...