Adéu, Mona

Un relat de: freixamj
No ho vols ni pensar, però, va arribar el dia. Ja fa uns dies. El 22 de Juliol a les 7 de la tarda vam decidir que s’havia d’acabar el patiment mutu que la vida ens havia abocat i portar la nostra amiga a reposar per sempre d’aquest món.
Ja és l’hora, ens han dit que a les 19:00, és l’hora. Pujant escales amunt, allí la vaig veure, com sempre, reposant al passadís. Reposant el cap entremig de les dues potes del davant, mirant de reüll al voltant sabent que alguna presència nova havia entrat a casa. Entrellaçant mirades ploroses, d’impotència, silencis de dol en veure com amb mitja hora perdríem una membre de la família. Vaig agafar la corretja i decidí amb el cor buit ajupir-me i procedir; anem Mona... Ella, com sempre, fent cas en tot moment a les meves paraules, obedient, segurament sabent que si jo li deia, res dolent podia passar, es va aixecar, lenta, feixuga, amb la forta olor que desprenia el seu pèl degut a no poder aguantar-se l’orina des de feia ja molt de temps.
En aquella ocasió, no s’alegrà en veure la corretja. Vàrem baixar les escales, i mica en mica enfilàvem camí al final. Olorà, per instint, a veure quin company acabava de passar per aquell racó de paret, en aquell arbre i continuarem el camí. La buidor al cor era extrema. El pit, em mostrava l’afogament per la pèrdua que ens pocs minuts obtindria la meva consciència.
Entràrem. Aquell indret mai l’hi agradava malgrat que sempre l’havien curat de mals que havia anat tenint. Ells, no estan fets per aquests llocs per més que els curin. En aquella ocasió, però, segurament no sabia que no en tornaria a sortir per anar de nou cap a casa.
- Entreu a l’habitació 2, crec recordar, -d’aquí una estona estarem per vosaltres.
Vàrem entrar a l’habitació, el cor meu cor s’anava fent petit, extremadament petit. L’ofec cada vegada era més notable, la pena, més gran. I es que realment... com te’ls estimes...
Seu Mona. Obedient, com sempre, va seure. Estira’t Mona. Obedient, es va estirar. Notava la tremolor. Cada vegada més i més ascendent. S’escoltaven les dents espetegar amb mes i mes força, mentre no deixava de parlar-li i acariciar-la. Sóc aquí, amb tu. Ella provava de reposar el cap entre les dues potes al davant. La moguda mandíbula no la deixava.
En aquells moments mil imatges passaven per el meu cap, records, riures, passejades, tirant-li voles de neu, esquiant sobre una ampolla de plàstic del pati en la qual si repenjava amb les potes del davant i patinava. L’impuls dels bons records em van fer trencar el pensament, aixecar-me i tornar-me-la a endur. Però sabia que ja res seria igual, que havia consumit la vida, que ara, ja, tot el que vindria seria patiment.
- Estàs a punt, Jordi?
- Si...
Al cap de dos minuts, els tremolors anaven disminuint, a poc a poc. Sense mai parar d’acariciar-la, recordant-li que era allà, al seu costat, agraint-li cada moment meravellós que ens ha regalat en aquesta vida.
- Ja està adormida. Mirem de pujar-la a la taula per posar-li la via, m’ajudes?
Dormia. Dormia com crec que feia molt temps que no dormia. Amb molta pau, tranquil·la, respirant lentament, al ritme del seu cos vell i cansat. La besava al morro, li posava la mà al nas. Volia sentir que encara respirava. Que era allà.
-Ara, buscaré la vena per posar-li la via, em diu el preciós company que ens havia acompanyat en tot moment.
-Tindrà moltes convulsions, ara?
- No. Això el què fa es que hi ha tant de calmant que el cor deixa de bategar. Veuràs que, mentre vagi entrant, la vida que hi ha dins seu, intentarà, per totes totes, seguir vivint, intentant impulsar amb totes les forces els últims esforços per guanyar a la mort. Seran pocs espasmes, molt suaus.
- Ella dorm, oi?
- Sí, totalment, no s’adona de res.
Vaig anar a pagar mentre ell li posava el líquid color rosat. No em venia de gust veure aquell moment. Amb menys d'un minut, ja li havia posat. Vaig tornar a entrar, encara respirava, li vaig fer un peto al morro, enmig de llàgrimes.
Les pupil·les es dilataven poc a poc. El seu cor va lluitar fins l’últim moment per la vida. Posant-li la ma a la cara, es va apagar. Ja no respirava.
- Ja està, oi...?
- Sí, ja està, no ha patit gens. Ho sento molt per la pèrdua.
Amb els ulls negats i el cor colpit, una colla de petons li inundaren el morro de nou.
Adéu Mona, gràcies per tot. T’estimo.

Comentaris

  • comentaris[Ofensiu]
    Noia Targarina | 14-08-2019 | Valoració: 10

    Es un relat molt maco e emotiu , continua escribint així val la pena llegir-te.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

freixamj

2 Relats

1 Comentaris

120 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00