Adéu, germà!

Un relat de: Marta Salazar López

Encara que no hi ets, et recordo amb alegria ¿qui ho diria? jo trobant a faltar al noi que moltes vegades em feia empipar. Però resulta que ets el meu germà i t'estimo.
Quan jo era petita, tu ho comparties tot amb mi... jugaves amb mi, feies bromes i em feies participar, em defensaves de les bromes que em feien els teus amics... tot era tan fantàstic... inclús quan hi havia alguna cosa que per norma no em sortia bé, si després ho feia millor, d'allò en feies una festa (com cert partit de futbol quan jo tenia set anys, que vaig marcar el gol que ens va dur a la victòria...).
Encara recordo les destrosses que feiem al sofà cada vegada que jugàvem a lluitar a sobre d'ell, i també les vegades que em feies plorar quan, sense voler, em feies mal amb el rellotge; quan em prenies el pèl fent-me veure que jugava als videojocs i en realitat eres tu qui jugava...
Han passat moltes coses des de llavors... unes bones, altres dolentes... però tot són records inolvidables.
Tot i que a vegades ens enfadàvem tant que jo t'arribava a dir que ja no eres el meu germà, també m'has defensat quan he tingut problemes amb gent adulta com companys d'escola més grans que jo, o inclús, m'has defensat d'aquelles professores que em tractaven malament.
Encara que moltes vegades m'havia semblat que eres un idiota, també sempre has sigut el meu heroi i he après molt de tu. Imagina't, parlo i em comporto quasi bé com tu! l'única diferència és que tu eres el típic gamberro d'escola i jo sempre he sigut molt tímida i vergonyosa...
M'has ajudat tant... i jo sense adonar-me'n... és veritat això que diuen que no t'adones del que tens fins que ho perds...
Bé sé que no t'he perdut, però estàs lluny i pràcticament és el mateix. Qui em defensarà si tinc problemes? qui m'ajudarà amb els deures encara que sense ganes? qui em farà empipar i em criticarà com vesteixo, pentino o faig (o no) les coses?.
Demà, divendres 29 farà una setmana que t'en vas anar... jo savia que això havia d'ocòrrer quan la Vanessa va marxar cap a Les Palmes de Gran Canària... però diguem, que jo encara no m'havia fet a la idea.
La nostra acomiadada va ser de lo més trist... més trist inclús que quan es va morir el tiet Josep (crec, vaja... ja saps que jo només tenia onze anys...). Volies marxar a la nit cap a Cadis per agafar allà el vaixell i la teva intenció era anar-te'n a dormir per la tarda unes hores, si més no per prevenir que no et quedessis adormit enmig de la carretera. Aquella tarda jo em deia a mi mateixa que et trobaria a faltar però que no ploraria. Vas aixecar-te del llit i vas dir que no podies dormir i que t'en anaves ja. A tots ens va agafar molt de sorpresa... Jo no volia acomiadar-me... al cap i a la fi, a mi no m'agrada acomiadar-me de ningú, però savia que si no m'acomiadava de tu, no m'ho perdonaria mai a la vida.
Vam baixar i tot ho vam ficar al cotxe. Llavors, plorant, ens vas abraçar. No vaig poder soportar la idea de que el meu germà estigués plorant, ja que jo només t'havia vist un cop a la meva vida... així que em vaig posar a plorar jo també... i després la mare, que deia que ploraria, però no davant d'ell. Quan va marxar, va ser el meu pare qui es va posar a plorar i, tractant tots dos de tranquil·litzar-me, em van fer pujar cap a casa. Cada escala s'em feia insuperable, cada escala representava estar més lluny del meu germà, cada escala...
Raúl, et trobaré a faltar. Trobaré a faltar la manera en que no soportava la teva forma de ser, la manera en que em defensaves de tot, la manera en que tractaves de donar-me lliçons, les teves bromes, les teves tonteríes, les vegades que et posaves pesat... et trobaré a faltar a tu, tot sencer, perquè tot i que mai he estat d'acord amb tu en res i tampoc no m'agrada massa la teva forma de ser, ets el meu germà i t'estimo.

Marta i Raúl, germans inseparables per sempre, per molts oceans que estiguin entremig.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Marta Salazar López

Marta Salazar López

1 Relats

0 Comentaris

1180 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Un dia de desembre de l'any 1990 vaig obrir els ulls. Llavors no savia el que la vida esperava de mi. Hi ha vegades que encara ho dubto, pero em paro a pensar i dic "deixa de perdre el temps amb una inseguretat que en realitat no existeix".
En uns anyets, abans d'anar a l'escola, vaig aprendre a jugar sola. No em feia falta ningú. Em bastava la meva imaginació per no avorrir-me.
Abans d'aprendre a llegir ja m'explicava jo mateixa els contes imaginant-me de què devien tractar segons les il·lustracions.
I va arribar el moment d'anar a escola. Jo no estava acostumada a la societat "actual"... jo era diferent a la resta de companys... jo era especial (i així segueix siguent). Jo era una noia, pero em sentia com un noi. De fet, recordo que amb quatre anys volia ser-ho (quina bestiesa!), però es que jo m'havia criat amb el meu germà i amb els seus amics i quan no, estava sola.
Per això mai he tingut amics. Tampoc no em feia falta anar amb gent que discriminava només per ser i vestir de forma diferent (encara que no vull ser noi, reconec que vesteixo com tals i anant pel carrer em comfonen o em pregunten que què sóc).
I gràcies a això sóc com sóc (ja ho descobrireu) i m'expresso com m'expresso (amb l'escriptura). Reconec que llegir ja no m'agrada tant com quan era petita. O potser és que he perdut l'hàbit. No ho sé, Si més no, encara m'agrada, el que passa és que tinc els gustos limitats, quan abans m'agradava tot.
I una afició meva molt freqüent és escriure, ja sigui en prosa o en vers. Escriure em torna viva, em dóna l'oportunitat de dir el que penso sense que ningú em fereixi.
I jo de gran vull ser polifacètica (sóc una persona a qui li agrada prosperar) actuant, dirigint i escrivint. Vull dedicar-me al cinema i a l'escriptura com a font de vida i treball.
I ara ja, amb quinze, quasi setze anys, comprec per a quina raó sóc en aquest món plagat d'injustícies on la bona gent i a més diferent, no tenim lloc: sóc aquí per prosperar, per tractar les coses amb una filosofia que al final molts m'acabin copiant (alguns ja han començat) i per ser feliç, perquè sé que si la felicitat existeix, no hi és aquí i haig de trobar-la pel meu camí em dugui on em dugui el cor... i si el cor em diu que fugi del país, encara que no oblidaré les meves arrels catalanes, tinc present que ho faré.

Últims relats de l'autor