Adéu Gabriel

Vaig tancar la porta d'un cop, deixant-hi a fora en Gabriel, el meu amor; ara, el meu passat. Darrere la porta, recolzada a la paret, observava el reflex de la meva imatge en el mirall. M'hi vaig estar una bona estona, així. Em resseguia amb la mirada... els cabells, tan fins i tan negres, aquell front estret; els ulls, encara humits, i aquella pell salada i resseca per les llàgrimes. La boca, petita, encara recordava tot el que havia pronunciat. I sense ordre ni concert, vaig saltar als turmells, els peus petits, i vaig tornar cap a amunt, mirant-me els pits, els braços llargs, el melic...
Atabalada per aquella visió, que em semblava ben horrible, vaig aixecar-me, i amb lents moviments, vaig arrossegar els peus fins al menjador. Em vaig servir un whisky, vaig agafar aquell diari personal de quan era jove, i vaig començar:
"Estimat diari:
Per fi, després de tant temps de discussions i de discordàncies amb en Gabriel, ho hem deixat córrer. No em sento pas millor que abans, ben al contrari, però sé que en un futur no gaire llunyà m'hi sentiré. Ha vingut a casa, i després de jo saber en el món que s'havia posat, no el volia rebre. Però ha entrat, quasi contra la meva voluntat, dient que només volia parlar. Malgrat tot, la conversa ja no ha començat bé.
"Quant de temps fa que no em truques? I que no ens veiem? -m'ha dit desafiant -I ja no parlo de quant fa que no fem l'amor! Per què estem junts?"
M'ha agafat per sorpresa, aquesta pregunta. Ell ha agafat la veu principal de la conversa, i em culpava a mi del per què d'aquella situació.
-No m'agrada aquesta conversa. Vull ser jo la que et fagi aquesta pregunta, perquè em sembla que si les coses van malament és per aquesta teva nova feina. Saps que no m'agraden les drogues, i no vull fer-t'hi costat.
-Mai t'ho he demanat, i a tu no et compromet en res que jo trafiqui. Si això no va bé és per alguna cosa més.
Silenci. Prefereixo callar.
-L'altre dia et vaig veure amb un home.
M'agafa per sorpresa aquesta última frase, però callo.
-El teu silenci parla per tu.-em deia en Gabriel.
-...
-No penses dir res?

Prefereixo callar que mentir.

-Deixa'm dir-te una cosa: aquest posat teu de callar davant la veritat és força estúpid.
-I ara, deixa'm dir-te jo una cosa que fa temps que vull que sàpigues. El teu amor, tan pur i tan real, ara és només una fal.làcia. Espero que d'aquí a uns instants, quan ja t'hagi fet fora de casa meva, t'adonis que mai cap dona podrà estimar a una persona tan freda, buida i falsa com tu. I que així, entenguis perquè estic amb un home, i perquè tu, que no ets mereixedor de la paraula home, ja només ets un petit record del passat.

Ell se n'ha anat després de sentir això, i entre dents m'ha dit: "ja no tornaré mai més, si és el que vols".
No sé encara com he pogut retindre les ganes de tirar-me sobre d'ell i dir-li com me l'estimo encara. I tampoc sé com he pogut dir amb el cap tan alt i creient-m'ho jo mateixa que estava amb un altre home i que ell ja no era res per mi, quan tot això ha sigut només una mentida pietosa per poder-me desfer d'ell. Ha sigut un acte covard que encara no sé com he pogut dur a terme, però estava arribant a autoodiar-me i consumir-me per aquesta relació. Per molt que l'estimi, no puc continuar amb un home que trafica amb drogues després del malament que ho he passat per culpa d'elles. El meu entorn, a mesura que passava el temps, s'esmiculava davant meu a causa de les drogues.
Ara veig que hi ha moltes coses de mi que no conec: no sabia que podia arribar a mentir així a la persona que més estimo i a mi mateixa, per desempellagar-me d'aquest malviure i per començar a crear-me un futur nou.
El got de whisky s'ha acabat, i amb ell, un passat trist i dependent al Gabriel. Aquest present no és millor que allò, però sento que ja no tinc por de tornar a començar."