Adéu Francesc

Adéu Francesc, aquest és el ritme al que batega el meu cor després d'haver-te vist. Perquè ets únic destrossant els meus somnis i perquè cada paraula que no ets capaç de dir-me es converteixen en llàgrimes que em cauen cara avall.

És cert que ets important per mi, però no ens enganyem, això és perquè sempre t'he posat més valor del que tens, més valor del que has tingut MAI. Em dius que sóc important per tu, però et lies amb la primera que passa. Em dius que no et deixi mai, però ets tu qui te'n vas sense fer soroll. Estic farta de dependre de tu: d'esperar que els teus sentiments algun dia s'adonin que hi sóc, que algun dia et moris de ganes de veure'm. Estic farta que em faci mal el cor cada vegada que algú pronuncia el teu nom.

Fa dos anys vaig decidir oblidar-te, l'any passat em vaig proposar aconseguir-ho i aquest any quan per fi cantava victòria i m'havia fixat en un altre noi: PLASH! Apareixes tu.

Tu no ets més que el meu record. El Francesc que jo anhelo no és el que veig quan quedo amb tu, però tot i així no em puc mostrar indiferent davant teu. T'hi assembles tant! No puc evitar mirar-te i sentir-me atreta pel teu somriure, pels teus ulls i les teves mans. Et miro i sento que aquell noi que vaig estimar encara batega dintre teu, però això és fals. M'enganyo a mi mateixa esperant una cosa que mai arribarà. Ell no hi és, ha mort. I t'ha deixat a tu en el seu lloc. No és que siguis una mala còpia d'ell, simplement no ets ell.

Per fi, he decidit deixar-lo marxar. Aquesta vegada el meu cor s'ha associat amb el meu cap. Aquesta vegada és per sempre.

No em serveix que m'escriguis missatges per excusar-te quan creus que m'has fet mal, el que hauries de fer és no fer-me'n i evitaries haver-te de disculpar. M'he sentit tan bleda allà al teu davant. I tu, després de tant de temps, no has estat capaç de dir-me res. És aquesta l'amistat que tu volies?! Doncs jo no.

A partir d'ara seguiré la teva teoria:"No fer res". Si a tu et funciona tan bé, perquè a mi no? No et trucaré, no et vindré a veure, ni tampoc t'escriuré, perquè crec que no et mereixes tota l'energia que desaprofito en tu. Estic farta de què no t'interessis per mi, que només t'importis tu mateix. Saps, una amistat s'ha de cuidar diàriament, és per això que la nostra s'ha pansit. Em fa mal dir-te adéu, tot i que ho hauria d'haver fet molt més abans. No et mereixes tot el que he fet per tu, malgrat que ho rebis amb entusiasme.

A partir d'ara ens veurem de tan en tan, quan el destí ho dicti, ens saludarem, ens farem una "palmadeta" a l'esquena com dos amics de tota la vida i continuarem el nostre camí, cadascú per la seva banda. No esperis grans paraules, ni una bona abraçada perquè per mi ja no serà un amic, sinó un conegut que m'he trobat fruit de la casualitat. Quan ens veiem tu em preguntaràs que tal estic i jo et respondré de manera ràpida i freda: "molt bé" i intentaré marxar a la mínima que apareix-hi el silenci, el mateix que ha estat present en les últimes ocasions que ens hem vist.

Per acabar, m'agradaria dir-te que mai t'oblidaré, malgrat que el temps s'encarregarà de demostrar-me que no és veritat. Això si, algun dia, quan sigui més gran i llegeixi les pàgines que he escrit sobre tu en el meu diari pensaré en aquell noi que va viure dintre meu durant tres anys. Un nen que em va fer riure, desitjar, però sobretot plorar. Adéu.