Addicte

L’odiava. Havia arruïnat la meva vida i la de les persones que més m’estimo, no el podia perdonar. Les seves eternes promeses de canviar mai es van complir. Per mi, ja no tenia cap mena de credibilitat.

Les persones del seu entorn, en lloc de condemnar-lo, el compadien. Al·legaven que era un pobre noi que va tenir l’infortuni de rodejar-se de males companyies, una víctima de la societat en què vivim. Sempre havien justificat els seus delictes i omès les seves mentides. En gran mesura, ells també eren responsables del que havia succeït. A mi, per primera vegada havia deixat de fer-me llàstima, l’únic sentiment que m’engendrava era el de repulsió.

Durant molt temps vaig estar suportant la seva agressivitat amb massa resignació. Haig de reconèixer que, com a la majoria, em compungia veure la ràpida velocitat amb la qual s’anava deteriorant. Sens dubte, aquesta era la causa que havia impedit que m’hi hagués enfrontat amb anterioritat.

Aquella nit, fent gala d’una valentia que creia que no posseïa, vaig entrar al seu pis disposat a fer-lo reaccionar. Vaig obrir els calaixos on sabia que guardava les pastilles d’èxtasi, speed i LSD, i ho vaig llençar tot. No em vaig deixar acovardir per la seva mirada intimidadora i, exterioritzant tota la ràbia que em corrompia, li vaig etzibar una bona sèrie de cops de puny.

Instants després, quan m’abandonà aquell estat d’alienació, vaig curar-me les ferides de la mà i vaig recollir els fragments de mirall que restaven espargits pel terra de l’habitació. Un desig vehement i incontenible es va apoderar de mi tan bon punt vaig acabar de fer-ho. Desficiós, vaig començar a furgar les escombraries per tal de recuperar totes les pastilles que pocs minuts abans havia tirat. Em detestava per no ser capaç de lluitar contra aquella addicció.

“Necessito ajuda”, pensava mentre destapava el recipient on les guardava i me’n prenia un parell d’una engolida.