Addicció

Cada cop que algun dels malalts marxava se li assecava el cor. Aquella cambra restaria ara a mercè de l'assistenta, la qual buidaria d'aigua els gerros a la pica i llençaria els poms de flors a la brossa de qualsevol manera, plegant les tiges, trencant-les per fer-hi encabir un vegetal mort que encara donava llum a aquella avant-sala del tanatori. Sentia el bategar del cor compungit, sotmès a una mena de pressió exterior que li feia difícil el bombeig. Encara li tenia la mà agafada. El vespre ardent, taronja, encès, queia a través de la persiana. Sobre la bata se li dibuixava l'ombra barrada. Un nou record, presoner de la feina d'acompanyament se li llençava a sobre. De sobte el deixà anar. Tingué el pressentiment que la cirrosi era contagiosa. Les mans li tremolaven com temps enllà, quan encara era esclava de l'alcohol, incapaç d'esmorzar sense una Estrella o deixar-se caure pel bar del barri a fer el vermut abans d'anar a dinar.

Recordava aquell temps obscur com una graonada de fusta vella, corcada, acompanyada d'una barana estellada, sense llustre, aspra, amb la qual s'ajudava. Blanca i amb la pell lletosa pujava arrossegant les cames d'un pes insuportable, de forma lenta, vague. A cada pas un crit de la seva filla, el vagit d'un infantó que tot just aprenia a dir “mama”, un mot que no reconeixia i que de tant en tant, entre panteix i panteix, la feia vomitar. La desafecció creixent per aquella criatura es va anar inflant de la mateixa forma que l'anhedonisme envers l'estat plaent i relaxat del primer glop d'alcohol. Durant els sis primers mesos de l'embaràs no tastà ni gota, però aquest fet en comptes d'allunyar-la de l'addicció li havia fet entendre que tenia l'hàbit sota un control absolut, dirigit única i exclusivament per la seva pròpia voluntat. Aleshores el marit l'abandonà.

Com un martelleig li va retornar el dia on decidí posar-se en tractament. Era de nit, vora les dotze, uns anys més tard. Tornava d'una reunió empresarial amb el director, els caps de secció i un parell de periodistes locals. Feia temps que coneixia aquell ritme frenètic, els acords a última hora per la nova campanya, les disputes entre presents i tertulians a l'altra banda dels cel·lulars gestionant-ho tot. La sobretaula s'havia allargat, el vi es comptava per ampolles, les dues tasses de cafè no l'havien posat a lloc, els licors que es van demanar després tampoc. Havien decidit perfilar la promoció l'endemà al matí. Acompanyà en Roc amb cotxe. El deixà davant el portal de casa seva després d'incitar-lo a què li acariciés el cos. Estava molt bo. Era jove, segur i en aquell estat d'embriaguesa necessitava un suport, un bastó, una enclusa on fer descansar el mareig. Les mans d'ell li perfilaven el vestit, li dibuixaven els límits d'una consciència que sentia vessar pertot. El contorn que aquells dits resseguien era l'ideal del seu cos, més esvelt que el real, més llarg que el real, més ferm i viu del què mai havia tingut ni tindria. En arribar a la porta del pis va veure com s'obria la del costat i apareixia la petita Llum desfeta, plorosa, cansada. Rere seu la veïna, amb el semblant desencaixat i al fons de tot una veu greu, rude, d'avi -Va, torna a entrar. Ara ja és aquí-. Li va sobrevenir un record d'infància, calc d'aquell instant. Amb la clau al pany es desplomà sobre l'estora. Allà restà sola fins a la matinada, quan un veí la trobà dormint a l'escala.

La seva amarga victòria havia estat veure com els altres no se'n sortien, lligada al seu passat a través de l'inesborrable alcoholisme, el cordó umbilical que l'unia una i altra vegada amb un fill nonat. La raó vençuda per la superstició de tenir control sobre la tolerància. Creure's amb la providència de cara, això els havia matat a tots. Fins i tot a ella. Ara es dedicava a cuidar-los davant l'inefable, la mort indefugible després d'haver-se abandonat a la negació de l'addicció.