ACTE DE FE

Un relat de: sigbar
Després del brutal xoc de vehicles han hagut de passar set tombs de campana, tres operacions, dues setmanes en coma profund i nou llargs mesos de rehabilitació abans que pogués tornar al meu ombrívol i plàcid despatx del Vaticà.

Des de que tinc memòria he sentit dins meu la crida de la fe, no és una fe fruït de la raó, és un sentiment que neix dins el meu cor i brotlla, lliure, com l'aigua d'una deu, el més pur acte de fe.

Així doncs vaig inciar el camí del meu ministeri sense pensar-m'ho, d'una forma natural, seguint els dictats de la meva fe pura i així mateix, d'una forma natural, fou com sense haver-m'ho pensat mai, vaig arrivar al més alt estament de la "Santa Mare Església".

Sec tranquil a la meva butaca, reposo la vista sobre el dit anular de la meva mà dreta i faig girar lleument l'anell del pescador, miro de fit a fit Pere que llença la xarxa i penso en la responsabilitat que pesa sobre les meves espatlles.

Després de l'accident els serveis d'emergència van haver-me de reanimar, a l'ambulància, de camí a l'hospital. "Deu minuts de mort clínica", resava l'informe sanitàri que la "Guàrdia Suïssa" es va afanyar a interceptar i destruir. Déu meu, deu minuts que a mi em varen semblar hores o fins i tot dies.

Que hauria suposat la filtració d'aquest fet a la premsa i l'opinió pública. Que hauria passat si el món sabés que jo, el representant de Déu a la terra, havia estat a l'altra banda i n'havia tornat.

Tant nefast hauria estat parlar com callar, tant fatídic dir la veritat com mentir, hauria significat la fi d'allò que és creure, la mort de l'acte de fe.

Per sort les veus van ser acallades, el rumor va ser contigut i jo, en el fons del meu ésser, guardo el misteri més gran mai hagut.

El meu càrreg, el meu ofici, m'impedeix revelar mai aquest secret, he de fer com si jo no sabés que hi ha a l'altre costat, pel bé de l'essència de la fe. Però jo, ara que se m'ha esvanit el dubte, obriré els ulls davant la mort quan m'arribi l'hora i, un xic temerós, l'enfrontaré de cara.

Comentaris

  • i que és el que hi ha?[Ofensiu]

    ( ... he de fer com si jo no sabés que hi ha a l'altre costat, ... )

    la imaginació es desboca davant d'aquest paràgraf.

  • Un secret ben guardat[Ofensiu]
    Unaquimera | 29-01-2011

    Aquest relat m’ha sorprés, francament!

    Per un costat, la narració deixa clar el que ha succeit, la gravetat dels fets, la successió de moments.
    Per altre, la concatenació de mots en referència al protagonista, permet fer-se una idea bastant exacta del personatge.

    Ara bé, per contra, no resulta evident el que ha vist o sentit en aquells minuts ( "Deu minuts de mort clínica" ), en què ha deixat de viure, o ha viscut en un altre pla, o ha anat i tornat de no se sap on.
    Aquest secret i el misteri que guarda l’eclesiàstic deixa a la lectora intrigada... ah, com m’agradaria que expliqués “que hi ha a l’altre costat”!

    Un relat intrigant... Seguiré passant, és clar!

    T’envio una abraçada de dissabte,
    Unaquimera

  • bon relat[Ofensiu]
    joandemataro | 18-01-2011 | Valoració: 10

    original i que dóna per pensar al final...
    gràcies pels teus comenataris al meu poema
    ens anem llegint
    una abraçada des de mataró
    joan

  • Bases del “Concurs ARC–Catarsi 2011. Relats de ciència-ficció, fantasia i terror”[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 13-12-2010

    http://associaciorelataires.com/

l´Autor

Foto de perfil de sigbar

sigbar

14 Relats

38 Comentaris

14897 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Vaig néixer a Golmés, un petit poble de la plana d'Urgell, en la meva infantesa vaig viure molt intesament moltes experiències ben poc extraordinàries, vaig córrer pels carrers en bicicleta, em vaig barallar i vaig fer les paus amb els amics molts cops, vaig pujar a molts i molts d'arbres, vaig llegir i vaig escriure alguna cosa. La meva joventut ha estat prou intensa en les coses sencilles també, he sortit amb els amics, he rigut, he gaudit, he estimat. Ara tot just comença una nova etapa, els dies s'han tornat serens, sense deixar però de ser feliços, l'amor ha esdevingut puntal de vida, els pensaments profunds proven d'aclarir el futur i jo espero delirós que el meu primer fill començi a "treure el cap", potser és per tot això que ha pres força la meva vella afició d'escriure; no pretenc enlluernar ningú, ni alliçonar, només pretenc donar forma de fantasia a les meves idees i sentiments, espero que en gaudiu encara que només sigui un xic. Ja farà el fet!!!