Acostumar-se

Un relat de: tremebundo

(No sé com m'ho faré per acostumar-m'hi. Realment no ho sé.)


Tot va començar al meu poblet fa més o menys tretze anys. La novetat de la qual tothom parlava es deia "servidor d'Internet". No m'oblidaré mai de la frase que utilitzaven per fer-ne publicitat: "Connecta el teu ordinador al món i viu el futur ara".


Mentre tothom llegia informació a la qual abans no tenia accés, o xatejava amb gent d'altres llocs del món, jo descobria a la xarxa coses que a poc a poc canviarien la meva vida.


La primera vegada que vaig fer el que més tard s'anomenaria 'hackejar' va ser quan tenia quinze anys. Crec que vaig aprendre què era protocol TELNET abans que qualsevol persona del meu poble. Fins i tot abans dels que treballaven a l'empresa que administrava el servidor. Es que va ser tan fàcil! El nom del nostre poblet escrit a l'inrevés no va ser el que hom anomenaria una contrasenya segura per a l'usuari administrador. Però... qui ho sabia en aquella època?


Al principi et cobraven per temps. Les cinquanta hores mensuals que podia pagar amb la meva mensualitat van començar a ser massa poc. Sort que en aquell moment era ja un programador! Ja sabia que has d'identificar el coll d'ampolla per resoldre de veritat un problema de velocitat. Així doncs ho vaig tenir clar: tota la culpa la tenien els meus dits de tortuga. Vaig començar un curs-joc interactiu per accelerar l'escriptura al teclat. Només vaig deixar-lo quan vaig assolir el meu objectiu. Ara podia escriure dues-centes cinquanta paraules en un minut.


(Com em fan de mal aquets ditets ara mateix!)


Amb el temps, tot va créixer: la velocitat de la connexió, la quantitat d'ordinadors a la xarxa, la importància dels servidors a atacar, la dificultat de fer-ho i, encara que jo no me n'adonés, també creixia el perill.


Ja no en tenia prou llegint el correu electrònic dels amics, dels veïns, de la meva xicota. Ja no em sentia satisfet de fer caure gent del xat. Ara volia coses més interessants, més desafiants... i més arriscades.


Em vaig apuntar a un dels concursos de hackers més importants del món. Encara recordo l'adreça, i m'han dit que segueix existint: http://www.hackerslab.com. Un lloc on podia desplegar tot el meu art sense perill. Es tractava d'un ordinador amb diferents nivells de seguretat que estava connectat les 24 hores del dia perquè la gent l'ataqués sense fer mal a ningú.


Em vaig fer molt conegut en aquesta comunitat amb el pseudònim de "Chapi". Un bon dia vaig rebre un correu electrònic convidant-me a participar en un grup d'elit de hackers. Per ingressar-hi vaig haver de fer algunes proves i una vegada demostrat el meu coneixement, ja hi era a dins. Vaig conèixer molta gent de l'ambient que em va ensenyar un munt de trucs i estratègies noves. Cada cop se m'obrien portes a llocs més i més importants.


(A més, a mi no m'agrada gens fer esport. Mai no m'ha agradat.)


Era molt interessant tenir dues vides simultàniament: una al carrer com qualsevol persona normal, quedant amb els amics per fer una birra a un bar; l'altra com a membre d'una comunitat exclusiva que es trobava al ciberespai per fer atacs a diferents punts del planeta.


Al principi no fèiem coses gaire grans: introduíem missatges de pau a llocs militars o bàners antiexplotació a pàgines d'empreses conegudes. Entre les millors coses que recordo hi ha la vegada que vam penjar un anunci de "Menja sa" a la pàgina de McDonalds i quan vam posar, amb un tamany de lletra gegant, el cartell "No tindrem una casa en la puta vida" a la pàgina del Col·legi Immobiliari de Barcelona.


A poc a poc la meva vida virtual li guanyava terreny a la real. Ja eren menys les trobades al bar amb amics de carn i ossos (com l'Oriol o l'Andreu) i més les quedades amb "ciberpenya" (com el Cr0w o la Godde$$). Aquest allunyament de la societat, era predecible, em va portar a una crisi amb la meva xicota. Em deia que mai no li dedicava temps i que li semblava que jo estimava més el meu ordinador que no pas a ella. Tan bon punt em vaig adonar d'això vaig crear un pla per recompondre la situació. Jo sabia que no em podia sortir malament! Quina noia es resistiria a un missatge dient "T'estimo" escrit a la torre Agbar amb el fons vermell i les lletres blaves? Vaig necessitar més temps per fer l'algorisme per acolorir cada finestra del color corresponent que per violar la seguretat de l'edifici. Això no és gaire difícil quan un hacker està motivat per l'amor :).


(I això d'entrar i sortir a uns determinats horaris, no puc... em moro...)


El perill de veritat va començar el dia que vam decidir fer calers amb la nostra "activitat". Tots els del grup podríem haver anat a treballar com a experts de seguretat d'empreses conegudes com IBM o Microsoft, o alguna més petita. Però no. No volíem aquest tipus de diners. No volíem només diners. Volíem també l'adrenalina que et porta el risc, i la vam trobar posant-nos un objectiu: programar un virus i infectar algun banc de Catalunya. Després de tot, ells s'havien passat gairebé un segle robant a gent com nosaltres, no?.


Finalment ens vam decidir per "la Caixa Blava" perquè en Guillem, un integrant del grup, ens va dir que el seu cunyat hi treballava. Estava convençut que li podria treure una mica d'informació mentre xatejaven durant el menjar familiar del diumenge.


Al principi va ser com pispar-li els caramels a un nen. El Guillem va aconseguir assabentar-se de la topologia de la xarxa. Es tractava d'un gateway per ingressar a la sub-xarxa i després només hi havia dos ordinadors davant del servidor de base de dades. En resum: tres obstacles.


El primer el vam passar gràcies (una altra vegada) al Guillem que va posar un troià a l'ordinador del seu cunyat que era empleat de la companyia i tenia accés a la primera sub-xarxa. Contrasenya: nurial0v3s69. El Guillem, que era massa gelós de la seva germana, va ser molt a prop de carregar-se el pla només per aquesta ximpleria. A més a més, no hi havia manera de comprovar si era veritat o solament una fantasia del cunyat (encara que la Núria tenia força cara de porca). Per sort el vam poder calmar i tot junts vam continuar amb el pla.


El segon ordinador hagués estat massa difícil. Però sempre hi ha un empleat una mica tarat. En aquest cas, un dels encarregats del manteniment del servidor l'utilitzava per baixar pel·lícules!. Com tenia un ample de banda impressionant, el paio aprofitava i connectava l'eMule. Una paradoxa que més que paradoxa passa a ser estupidesa! Un servidor que se suposa ha d'estar desconnectat de la xarxa i només tenir connexió amb la base de dades, tenia tres ports eDonkey oberts. Ridícul, oi?


(Segur que hi ha un munt de coses a les quals no m'acostumaré.)


Ara només faltava el tercer ordinador. La fi del túnel, la llum, les dades, les peles, la victòria. Així escrit sembla fàcil i curt però ens va suposar mesos sencers completar tota la feina. Com l'hem hackejat m'ho guardo pel meus néts, perquè va ser una obra d'art.


Un cop a la base de dades, tot va ser massa fàcil. Eren set cèntims de merda! De cadascun dels comptes n'havíem tret set cèntims de merda!!! Com pot ser que ho descobríssin? No ho sé i suposo que no ho sabré mai. La meva teoria és que alguna persona del grup se'n va penedir i va cantar. El problema és que tothom es va posar d'acord per culpar-me. De cop i volta em vaig convertir en l'únic implicat, el nen dolent, el cap de turc. La meva sospita es que a ningú no li va agradar que li tragués la xicota al Guillem mentre fèiem la feina. Però com podia evitar-ho? Tantes vegades junts, tantes nits plegats tractant d'accedir als ordinadors que finalment em vaig enamorar d'ella i dels cafès que ens feia. Normal, no?


(De les dues sentències del judici encara no puc decidir quina és pitjor, si els vuit anys de presó o la inhabilitació per utilitzar ordinadors per la resta de la meva vida. I de veritat, no sé a què em costarà més acostumar-me, però segur que al top ten entren el menjar horrible de la Model i la incomoditat d'escriure amb aquesta Remington més vella que la injustícia.)

Comentaris

  • L'estructura és sorprenent[Ofensiu]
    trini_segundo | 11-06-2009 | Valoració: 8

    El que més m'ha agradat és l'estructura del relat: Els comentaris entre parèntesi, que després he rellegit i me n'he adonat que els fa des de la presó... mentre llegia no entenia el sentit i estava intrigada. Això de que acabi amb la noia...em sembla massa dels Estats Units :)

  • M'encanta[Ofensiu]
    Laiaa. | 09-06-2009 | Valoració: 10

    M'ha encantat el teu relat, d'una persona que porta una doble vida i al final la ficció supera la realitat. I quan es dóna compte es massa tard. :)

l´Autor

tremebundo

1 Relats

2 Comentaris

634 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor