Acomiadat

S'obre la porta i apareix un home d'aspecte sever amb un got de plàstic ple de cafè fumejant. S'asseu al seu cantó de la taula i m'escruta amb la mirada, m'imagino que pensant com és possible que un home com jo hagi acabat allà, assegut a l'altra banda.

- Em pots explicar com és possible que hagis acabat entrant il·legalment en una propietat privada, la casa del teu cap, després de provocar un espectacle força dantesc, segons m'han comentat, a la teva feina? - em diu el que suposo que és una mena de policia.

Sí, ho puc explicar. Tot és culpa del malparit del meu cap, en Jaume. Ell te tota la culpa.

- Si vol que comenci pel principi, el meu cap m'ha cridat aquest matí al seu despatx - li contesto. La cara d'aquell home m'és familiar, però la meva memòria se'm torna tèrbola.

Avui al matí tenia un dia dolent, amb mal de cap i ulls que sembla que no vulguin veure el que tenen davant, un dia d'aquells que te'n penedeixes de no haver-te fos amb els llençols eternament. He hagut de prendre'm la medicació - soc una persona que està fatal dels nervis i necessito medicació - als lavabos de la feina, perquè ja no aguantava més. Treballo en una consultora. Accions que pugen o baixen, riscos de mercats, senyors trucant molt preocupats pels seus diners i coses per l'estil. La feina no està malament, si t'hi saps moure. Llàstima que sigui una consultora plena d'estúpids, a part dels que són directament subnormals. Envejosos que no poden digerir que l'únic que realment fa feina de veritat soc jo. Això, evidentment, no li puc dir al senyor que tinc al davant, ja que en la meva situació detalls d'aquesta mena no crec que m'ajudin gaire. Llavors, quan ja em vaig començar a trobar una mica millor, vaig anar cap al meu despatx, ignorant les mirades a les quals ja em tenien acostumat els meus il·lustres companys de feina. Un cop allà, la meva secretària, que estava força alterada, em comunicà que el meu cap volia veure'm.

- M'havia cridat per dir-me que m'acomiadava - Encara ara quan recordo aquell moment em sembla com si algú m'aixafés el cervell.

M'acomiadava, senzillament perquè li sortia dels ous. No m'ho podia dir, és clar, havia de mantenir certes formes, però amb els ulls amb què em mirava ja ho deia tot. No puc expressar tot l'odi que sentia en aquell moment. Un any portava, amb un nombre incomptable d'hores, trencant-me els colzes en aquella oficina de merda, dia rera dia. I en despatxava, com si fos un gos. Com si fos un gos al que li pots clavar un cop de peu.

- Quan em va dir que m'acomiadava em vaig posar molt nerviós i no podia respirar. Vaig haver d'anar als serveis altra vegada a prendre'm la medicació perquè sinó corria el risc d'asfixiar-me. Tinc un problema de nervis - el senyor de l'altra banda de la taula apunta alguna cosa en un bloc que porta. Suposo que apunta això, que soc un home nerviós.

Vaig sortir del despatx del meu cap corrents, no volia perdre els nervis i si em quedava allà segur que els perdria. Tenia ganes de vomitar. De fet, vaig vomitar a mitja escala, al costat d'una d'aquelles estúpides plantes de plàstic que fiquen en oficines plenes d'estúpids. Mentre contemplava de nou el meu esmorzar el terme acomiadament improcedent es repetia a la part de la meva ment que encara no era presa de la histèria. En aquell moment era incapaç de saber com m'ho faria però pensava fer-li pagar molt car a en Jaume. Veuria com el gos que havia fet fora tornava per devorar-lo.
Però el que era urgent de veritat era prendre'm la medicació. Nàusees. Tot girava. Notava com les pulsacions em pujaven i tot jo m'ofegava en un mar de ràbia. I les paraules del meu cap, ressonant constantment: "Estàs acomiadat". La ment se m'enterbolia.

- Quan era als lavabos van venir els de seguretat de l'edifici. Jo no sabia que l'edifici tingués contractada seguretat. Segurament els havia cridat el meu cap per fer-me fora. Suposo que entendrà que no tenia cap mena de dret per fer-ho - el senyor apunta unes quantes coses més al bloc.

Jo estava amb el cap a la tassa del lavabo, intentant recuperar la respiració, quan de sobte un munt de gent em va començar a tocar, cridar i sacsejar. Primer em va envair aquella sensació de no entendre res però, quan començo a notar la força amb la que m'agafen, no tinc cap mena de dubte que em volen fer fora. No sé si era el millor que podia fer, sincerament, però no estava gens disposat a facilitar la feina a aquells bordegassos. Potser m'acabaven d'acomiadar però no pensava deixar pas que em trepitgessin. Així que em vaig regirar i resistir tant com vaig poder, mentre ells m'anaven arrossegant cap a la sortida. Ells, els de seguretat, anaven vestits com nosaltres. Feien olor a estúpids.

- Potser quan passàvem pel mig de l'oficina, des dels serveis fins a la sortida, vaig fer una mica de rebombori.

- Jon, és cert que has pegat a algú? Com els has dit... guàrdies? - diu senyor, remarcant molt lentament el final de la frase. Noto com preocupació als seus ulls. Continuo sense saber de què em sona. El meu cap se'm bloqueja quan intento recordar.

Em quedo mirant al policia i per un moment quasi li llenço la taula al cim. És clar que no! Tot i que hauria estat en el meu dret! M'estaven fent fora per la força i no en tenien cap dret! Vaig intentar tranquil·litzar-me. Era un disgust rera l'altre. Ara veia clar que el meu cap, no només m'havia despatxat, sinó que em volia fer passar el pitjor dia de la meva vida. Com s'atrevia a dir que jo havia pegat a algú? Quina mentida!


Al meu cap s'hi produeix una punxada de dolor.

Tornant al que ha passat aquest matí, mentre m'anaven arrossegant, una impotència cada cop més gran s'anava apoderant de mi. Pel que podia veure, el meu cap estava disposat a fer-me la vida impossible, doncs jo no em pensava quedar de braços creuats. Jo sé coses que el posarien en un compromís. Que me'n dius de les teves nits de putes, Jaume? I d'aquella nit, quan et vaig veure als lavabos d'una discoteca esnifant coca. Que me'n dius d'això? Ho sap l'Anna que el seu home se'n va de putes i és un drogata? Estic segur que no! Encara me'n recordo de la patètica cara de sorpresa i aquella expressió de temor, molt de temor, als ulls, implorant que si us plau no digués res. Com es pot caure tan baix, Jaume. Tenia una dona que no se la mereixia i una feina que, sincerament, tampoc. I allà me'l vaig trobar, amb el cap inclinat sobre aquella superfície blanca, targeta de crèdit en mà, esnifant-se el seu sou.

El cap em batega. Una altra punxada, aquest cop més intensa. Com si algú m'hagués clavat una llança.

Aquest record, el d'en Jaume amb la cara atansada al lavabo, m'ha fet pensar. És clar, ara tot te sentit. M'ha despatxat perquè jo no pugui dir-li a ningú el que havia vist a la discoteca. Em despatxa perquè així tothom pensarà que soc un ressentit i que tot el que pugui dir m'ho invento per fer mal. Que cabró.

El policia em mira amb expressió interrogant, bloc de notes en mà. He quedat absort en els meus pensaments i interpreto que vol que continuï parlant.

- Vaig insistir molt en que em deixessin anar. Els hi vaig dir als guàrdies que ja sortiria sol de les oficines. Quan em van deixar anar vaig anar a l'aparcament per agafar el cotxe i marxar d'allà - el policia s'aixeca i comença a donar voltes per la sala.

Un cop a l'aparcament no sabia que fer. Tot jo tremolava de ràbia. A més, la meva respiració, per variar, tornava a ser la d'un cavall desbocat. Notava com les meves temples bategaven anàrquicament. Vaig aixecar el cap i em sembla que vaig demanar un miracle, perquè tot allò s'acabés ja. Ningú em va fer cas respecte el miracle, però vaig trobar medicines al cotxe, que en la meva situació s'assemblava força. Em vaig anar tranquil·litzant mica en mica. La respiració, se'm va calmar. La vista se'm va aclarar, la ment també. Vaig notar una flama que s'encenia a dins meu. "Actuar", era la paraula que es repetia al meu cap. Havia de fer alguna cosa, però què?

Només se'm va ocórrer una cosa.

- Llavors vaig decidir anar a veure l'Anna - una altra punxada al cap- la dona del meu cap. Ja sé que pot semblar estrany però en aquell moment era l'única persona en qui podia confiar. És una bona amiga - dic. El policia em mira d'una manera que m'inquieta. M'inquieta i em molesta. A mi ningú em mira així.

- Què passa? Els policies tenen prohibit veure dones a part de la seva?- li dic.

- Policia... - em contesta, mentre la seva vista es perd cap al sostre. Continuo sense saber qui és però em comença a caure malament.

L'Anna. La meva Anna. L'Anna és una persona molt especial. Abans, quan encara no treballava a la consultora, tots tres, jo, l'Anna i en Jaume érem molt bons amics. Sí, ara és difícil de creure, però és veritat. Jo era un tipus solitari, desencantat, i em va ajudar molt trobar-los. Vaig conèixer l'Anna a la meva antiga feina, una altra consultora, on ella feia el mateix que jo. A partir d'aquí em va presentar en Jaume. Sortíem sovint junts i ens ho passàvem bé. Tot i que l'Anna i en Jaume eren parella, des que els vaig conèixer, jo encaixava amb ells i m'havien fet passar moltes bones estones. L'Anna, és una gran amiga, d'aquelles en que sempre hi pots confiar i que sempre et farà costat. Teníem gustos semblants i en general ens compenetràvem molt bé. En Jaume també era molt bon home. Però va canviar. Es va tornar desconfiat. Paranoic. Deia coses sense sentit i ens perseguia a mi a l'Anna per coses ben absurdes. La veritat és que no encerto a esbrinar perquè, però la qüestió és que a partir d'aquell moment la relació es va anar deteriorant, Cada dia una mica més. I més, i més. Molt més.

Una altra, punxada al cap.

Llavors, no sé com, vaig acabar treballant a l'empresa d'en Jaume. Quin desastre de vida des d'aleshores. No veia gaire a l'Anna. Em sembla que la veia més en somnis que no pas a la vida real.

Vaig arrencar el cotxe en marxa i després d'uns vint minuts en cotxe vaig arribar a casa de l'Anna. E
ra tant maca com la recordava. Feia pràcticament un any que no hi anava, pels diferents problemes que jo havia tingut. Suposo que la meva salut només era un d'ells. Potser es sorprendria de veure'm, però realment necessitava parlar amb algú que m'entengués. L'Anna segur que sabria que dir-me. Vaig travessar el jardí, per arribar a la porta. El jardí estava molt descuidat, era estrany, no era normal en l'Anna descuidar el seu jardí. Una sensació d'angoixa es va apoderar de mi. Alguna cosa no anava bé. Vaig prémer el timbre, però ningú em va contestar. Però era evident que hi havia algú, sentia passes i fins i tot em va semblar sentir la veu de l'Anna. Vaig tornar a trucar. Res. Per què no m'obria? No ho entenia. Llavors va ser quan vaig pensar que potser, sí, potser en Jaume s'havia imaginat que l'aniria a veure i l'havia trucada i li havia ordenat que no m'obris. Sí, segur que era això. Segur. L'Anna i en Jaume no es portaven gaire bé últimament, perquè ell havia canviat. Segur que aquell desgraciat feia el que volia amb l'Anna i ella, de tant enamorada com n'estava, no veia que en Jaume no era el d'abans i tancava els ulls davant l'evidència. Aquell Jaume ja no hi era. Havia mort. Ara només quedava un home que m'acabava de despatxar i que tenia a la seva dona sota control, i li prohibia que jo, un amic, l'anés a veure.

Quan vaig acabar de pensar això estava tant emprenyat que vaig esbotzar la porta. No em podia pas impedir veure l'Anna.

- Però a dins no hi vaig veure ningú, tot i que jo continuava sentint com l'Anna es movia per la casa. La van trobar vostès, quan van arribar? Perquè jo no la trobava - el policia fa que no amb el cap.

On ets Anna? Tant t'ha espantat en contra meu en Jaume? A dalt, al segon pis, on hi tenien les habitacions hi havia soroll. Vaig pujar, directe cap al dormitori on sabia que dormien. El dormitori estava com si no s'hagués fet servir en mesos. A les altres habitacions tampoc no la vaig trobar. No entenia res, i vaig començar a cridar-la en veu alta. Continuava sentint passes i cada cop sentia més clara la veu de l'Anna. De sobte, un soroll diferent va venir de baix a l'entrada. Baix baixar corrent l'escala i el vaig veure, de cara. El meu cap em mirava des del portal. No vaig pensar gaire res en aquell moment, només volia que em digués on era l'Anna. Li vaig demanar, intentant no perdre els nervis, però ell senzillament em mirava amb ulls de boig i sense dir ni paraula. Em vaig llençar al seu cim per obligar-lo a que em digués on era l'Anna.

- I llavors van arribar vostès, em van agafar, em van ficar en una camioneta i em van portar fins aquí - el policia em mira. Molt fixament. Començo a pensar que d'aquí no en pot sortir res bo.

Un silenci força incòmode. Espero que el policia digui alguna cosa. De moment, calla. Sento una sensació estranya al cap, un cert mareig. No se que em passa però el senyor sembla reaccionar i s'acosta a mi. M'ofereix un mocador de paper.

- Per què coi vull jo un mocador de paper? - li dic. Ell em mira amb cara d'incredulitat.
- Jon, et surt sang del nas.

Com? Sang del nas?

- Tens les foses nasals destrossades, Jon. - se m'acosta. Tinc por. No vull que s'acosti - Jon, escolta'm. Hi has tornat.

No ho entenc, començo a plorar. No sé perquè però les llàgrimes surten de dins meu sense que jo pugui fer res per evitar-ho.

- Jon, hauries d'haver vingut a veure'm. No saps el mal que t'has fet. I el mal que has fet a en Jaume. No ho saps - em deixa el mocador de paper davant meu. Vull fugir d'aquí.
- Mira'm Jon! No se si ets conscient del que m'has estat dient durant aquesta estona... no se pas si n'ets conscient. Jon! No t'han despatxat de la feina, de fet cap guàrdia de seguretat t'ha fet fora d'enlloc. Els teus guàrdies eren companys de feina que et venien a ajudar. I a sobre m'has enganyat. A un d'ells li has trencat el nas- l'home respira molt acceleradament, infinitat de llances se'm claven al cap - En Jaume m'ha dit que t'has posat molt nerviós i que li has trencar el nas a un dels teus companys. Després has marxat corrents cap al cotxe.
Mentida. Això és mentida. Ells m'han agafat.
El policia sospira un moment i em mira.

- Ell, em va trucar ahir. Em va dir que feia ja forces dies que hi havies tornat. Que ja no podia mantenir la situació per més temps i que havia de fer alguna cosa. Per Déu Jon! No et volia acomiadar, et volia ajudar - sento com la seva veu m'arriba fins al fons de l'anima.

Ajudar?

- En Jaume t'ha cridat aquest matí per dir-te que tornessis aquí perquè t'estaves destruint a tu mateix. En cap moment t'ha acomiadat. Aquí també m'has enganyat.

Continuo plorant. El mocador de paper resta immòbil al cim de la taula.

- D'on ho has tret això de la medicació! Déu meu! Medicació!? Vés a la merda Jon!

Quan diu això, una cosa semblant a l'odi, barrejat amb molta amargor, esclata a dins meu.

- No se fins a quin punt has perdut la noció de la realitat aquests dies. No ho se. És molt trist veure't així, Jon, I encara més trist és haver d'escoltar el que m'has dit aquí.

Em comença a sonar la cara d'aquest home. Olor a hospital i bates blanques. Cada cop tinc més ganes de trencar-li la cara.
- No em miris així! Jo no soc un maleït policia! Son un terapeuta, un metge! Ajudo gent amb els teus mateixos problemes, aquí, en aquesta clínica. La mateixa clínica on tu vas arribar després que l'Anna...

La simple menció d'aquest nom fa que tingui ganes de matar aquest fill de puta. El vull matar. El vull fer callar. La taula surt disparada i ell s'aparta cap a una cantonada.

- No ho vols sentir Jon?! No vols, eh? Decidit a refugiar-te en el teu cau de seguretat de merda i la teva cocaïna de merda!- l'home que tinc al davant se li marquen les venes del front. Només una persona amb motius personals exaltaria així - Jo em considero amic teu, Jon. Vam treballar junts aquí per tal que ho superessis, però veig que no ho vaig saber fer prou bé.

- Calla!! Calla!! - crido. Ell em mira.
- L'Anna és morta- em diu.

I jo, en aquests moments, diria que el cor se m'ha aturat.

- Sobredosis. Tu i ella estàveu enganxats. En Jaume et va veure a tu, no tu a ell, esnifant coca en un lavabo. Després la va descobrir en ella. Va intentar ajudar-vos, però ni li vau fer cas. Ella, un dia va morir de sobredosis, va ser molt dur - la veu d'aquest home cada cop m'arribava d'una manera més melosa - Fa més d'un any d'això. Tu gairebé et mors, de tot el que et vas prendre quan vas saber que l'Anna havia mort. Estàveu molt units. Però en Jaume et va trobar a temps i et va salvar. Llavors et va portar aquí, on vam començar el procés de desintoxicació.
No, no, no. Em vols enganyar.

- En Jaume, et va donar feina a la seva consultora, per tenir-te controlar i poder-te ajudar més. Jon, en Jaume porta preocupant-se per tu des que l'Anna va morir. És molt trist per mi, Jon, haver d'escoltar tot el que m'has dit avui. Jon, gairebé estrangules en Jaume a casa seva! Sort que hem arribat a temps. I et trobo així, amb l'oremus perdut, com si no em coneguessis i com si no sabessis on ets. Jon, com has pogut perdre el contacte amb la realitat?
- No!!! - crido amb totes les meves forces, perquè calli i aquest maleït dia s'acabi, i em desperti d'aquest malson i pugui anar a prendre una copa amb l'Anna i en Jaume i no em faci mal em cap i no em senti morir i que tot vagi bé.

Però no. Miro cap a baix i hi veig molt de vermell. Em toco la cara amb els dits i després els observo. Sang, m'estic dessagnant. Miro a aquell home, que està arraconat en una cantonada, espantat pel que jo li pugui fer. Però, tot i la ràbia que sento, he de reconèixer que aquest home està patint per mi.

La meva ment, per un moment, deixa de ser tèrbola.

És diu Joan, i sí, és un amic.

Per primer cop veig el meu reflex en una finestra de l'habitació. Faig mala cara. Unes ulleres m'envolten tenebrosament els ulls.

Mica en mica totes les mentides van sortint van desapareixent. Ja no hi ha llances al meu cap.

Respiro, ploro, ordeno les idees, tot alhora. Ell em continua mirant, ja m'havia dit tot el que m'havia de dir. Jo, tot i la meva confusió, des d'alguna part de dins meu li agraeixo.

Agraeixo que no m'hagi acomiadat definitivament de la realitat.