Acceptar el risc que no hi hagi cap risc...

Un relat de: Catalina
Plou a fora com si el cel no pogués trobar la mesura ni el ritme i hagués decidit descarregar-ho tot al mateix temps, sense importar-li on ni com.

El meu cap comença a estar organitzat, tot i que no la meva casa. La meva casa? Encara no assumeixo aquesta afirmació i ja fa tres anys (o potser quatre) que la vaig comprar.
Massa temps per una casa en expectativa.
Massa poc temps per fer-me a la idea que sóc sedentària i que tenc les arrels dins la terra i no suspeses en l'aire.

La casa és jo i jo sóc la casa.

La casa viu en el món de les idees, dels pensaments, de la paraula, dels sons, de tot allò que s'eleva, com ho faig jo... amunt, amunt, amunt...
La casa, sòlida i contundent, sembla d'un altre món, d'un altre estat, perquè segueix sense estar habitada en la seva totalitat.
Ben igual com jo mateixa, que vaig poc a poc intentant habitar un poc més la terra i un poc menys el cel, sense aconseguir-ho del tot.

Intento ser cada cop més dona, més persona, menys poc fada i molt més parella, amiga i companya. Però segueixo sense aconseguir-ho gaire. M'elevo fàcilment i aterro amb dificultat. Sóc més fàcilment ingràvida que material, tot i que cada cop més enamorada de la materialitat dels cossos i de les ànimes.


Potser no tot és qüestió només de ritme (com el ritme de la pluja). Potser també i principalment tot és qüestió d'equilibri, de mesura, d'harmonia, de pauses i impulsos (vaja! ritme, en definitiva!). De trobar-li, doncs, el ritme a la vida, el ritme intern que representa el meu, el ritme extern, que representa el seu, el de la terra, de la terra ara banyada per la pluja, la terra abeurada, amarada de l'aigua del cel, la terra plena de l'olor de l'aigua, del seu sabor inconfusible.

La terra que no espera res de mi, res més que que sigui capaç de ficar-m'hi de mans i peus, despullada, com sóc capaç de ficar-me sota la pluja o dins el mar i sortir-ne xopa, plena de degotissos, feliç de ser aigua i aire.

Per què em costa tant, doncs, ser terra? Habitar els fonaments de la meva casa, fer créixer les meves arrels, donar-me sense condicions, sense expectatives, sense demanar res a canvi, sense sentir l'impuls de sortir corrent o d'elevar-me com el fum dels estels.
Per què em costa tant acaronar les seves parets, estimar cada racó que s'enfonsa en la terra, omplir-me d'ella i omplir-la de mi, trepitjar-la amb els peus nus i sentir la seva escalfor; SER TERRA i quedar-m'hi, deixant d'oscil·lar entre el foc, l'aigua i l'aire.

Acceptar el risc que no hi hagi risc.
Acceptar el valor que no calgui tenir-ne.
Acceptar.
Acceptar-me i arrelar-me.
Arrelar.
Ser Terra.

Comentaris

  • Sense paraules[Ofensiu]
    Olga Nuria | 22-04-2016 | Valoració: 10

    Realment m'ha emocionat molt, tens una sensibilitat increïble per expressar els sentiments, quan fas referència al món de les idees i la terra de debò, sense paraules.

  • Gràcies!!![Ofensiu]
    Catalina | 25-02-2014

    Ho vaig escriure ara fa ja un any (més o menys) però ho hagués pogut escriure avui mateix...
    Moltes gràcies per la teva valoració. M'ha emocionat...
    Catalina.

  • Impecable[Ofensiu]
    magda | 25-02-2014

    i rodó i amb sentit i molt i molt maco! M'ha encantat.

l´Autor

Catalina

2 Relats

5 Comentaris

1283 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00