ACABO DE FOTRE'M UNA PALLA

Acabo de fotre’m una palla

Ja se’m notava d’hores lluny el neguit per aquella nova cita que tenia amb la Txell, una recent amiga que vaig conèixer -via xat- fa cosa de dos setmanes, i que em feia presagiar que podríem avançar quelcom més en la nostra més que incipient relació. Era la segona trobada, i el lloc i l’hora era la mateixa que l’anterior. Com cal suposar, em vaig avançar a l’horari previst, per evitar que fos jo el darrer a acudir al lloc de l’encontre. No em semblaria correcte que fos ella la que tingués que romandre esperant-me.

Feia calor aleshores i per apaigavar-me la set i la impaciència, vaig demanar-me una orxata de gerra gran. A mesura que s’acostava l’hora de la cita, els nervis se m’acceleraven, i en estar envoltat de gent que també gaudien dels seus respectius refrigeris, em feia l’efecte que tots em miraven i notaven el meu neguit. No sabia pas com dissimular-ho però quan més intentava conscienciar-me de què tot m’ho feia jo i que realment no m’estaven pas mirant sinó que guaitaven al seu voltant com se sol fer quan hom bada des d’una cadira estant, s’hi afegí que de lluny ja veia com s’anava apropant la xicota en qüestió. Distingí com anava vestida, (exprés per a l’ocasió –diria jo- i com a mi m’agrada: un vestidet eivissenc, de faldilla curta, i de volantets que amb el moviment obligat i amb l’aire com afegitó, feien que les seves cames lluïssin i gairebé, mostressin el lloc més íntim però cobert que jo més desitjava conèixer aquell mateix dia) .

Això em va atabalar tant, que no sabent com moure’m,i tot tremolant, vaig voler cruspir-me tota la resta d’orxata que em restava, d’una xuclada. Quasi en qüestió de segons, ja arribà la meva amiga estimada, i en veure’m, abans de donar-me el petó de salutació adient, exclamà: “Què et passa? Què plores d’emoció en veure’m?”, a la qual cosa vaig haver de respondre-li, que per causa del meu neguit acabava de fotre’m una palla a l’ull. Per què no se’m va ocórrer aquella tarda demanar una cervesa com sempre?