Absències

Va ser en les aigües d'aquell petit port pudent on vas decidir submergir-te per sempre, marxar del món i de la meva vida. Sempre penso que no vaig ser una bona mare per a tu, que no vaig arribar a tocar-te l'ànima; ni els mateixos estels del cel mai no van brillar per les dues al uníson. Eres un univers tancat, semblaves feliç en el teu cim de solitud.

Vas viure sola i vas morir sola. No em vas deixar cap nota, cap adéu, cap retret on poder aferrar-me, on poder vessar llàgrimes de culpa, de desconsol.
Era la teva mare, et vaig dur al ventre durant nou mesos expectants plens d'il·lusions ara ja, perdudes per sempre. Encara et veig passejant per la placeta del poble amb la colla d'amigues de sempre, desemmandrint les xafogoses tardes d'estiu amb les vostres rialles escampades arreu per on anàveu.
Els records minven amb el pas del temps. El teu rostre s'apaivaga dolçament, els cabells rossos, la mirada atenta i el nas pigallat. Restes de tu en la meva memòria ferida de dona de drap, titella irreconeixible de qui vaig ser.
Ja no em queda res per perdre, vagarejo pels turons fins que es pon el Sol, enfilo camins que no sé mai on em portaran, però sempre em duen a tu, en un estrany sortilegi del destí. Aplego flors de tots colors, sobretot margarides i les llanço en ofrena a les aigües del port que et va acollir, esperant que això em redimeixi de no comprendre't, de no tenir una mare a qui estimar i poder confessar secrets.
Jo visc buida de tu, no sé com omplir la teva absència, com oblidar-te, ser algú nou i recuperar alguna felicitat antiga, però no hi ets, et cerco en cada noia de setze anys que veig amb el cap acotat, llegint un llibre a la vora del mar, aquest mar que et va agombolar fins el darrer sospir. I miro aquesta aigua, el taüt immens que vas triar i veig les barques ancorades, les mateixes barques velles i brutes de quan eres petita i et portava abraçada al coll.



gypsy